La gent que volia que guanyàs el Marroc

“La gent que volia que guanyàs el Marroc va estar contenta, la gent que volia que guanyàs Espanya no hi va estar, i els qui volíem que perdés Espanya vàrem estar molt contents… Per tant, l’esport és esport”. Són les declaracions que feia a IB3 el regidor de MÉS-Esquerra a Manacor Joan Gaià quan li demanaven per les celebracions dels seguidors manacorins de la selecció marroquina després de l’agònica victòria davant la selecció espanyola al polèmic mundial de Qatar. 

No deixa de ser curiós que la Delegació del govern espanyol incrementàs els efectius i la vigilància als carrers en previsió d’una possible victòria marroquina. No deixa de ser curiós que alguns mitjans hagin optat per titular el seguiment de les celebracions amb un “les celebracions acaben sense incidents”. I tampoc, finalment, no deixa de ser curiós, també, que IB3 planti la carxofa davant el delegat de Policia de Manacor per comentar precisament aquestes celebracions.

Caldria pensar quines haurien estat les reaccions i les sensacions si els guanyadors, en comptes de ser nord-africans, haguessin estat anglesos, italians o alemanys… Se’n recorda ningú, de Heysel? Què hauria fet, la policia? I els mitjans, haurien titulat d’una altra forma? La carxofa d’IB3, l’haurien posada davant el nas de qualque hoteler o botiguer autòcton o assimilat en comptes d’anar a cercar el responsable de la policia?

Més enllà de tot això que deim, que és important, hi ha un altre detall no menor, relacionat amb el contingut de les declaracions del delegat de policia manacorí. Fa vint anys a Manacor hi habitaven 1.000 persones vengudes del Marroc. Avui són 4.000. Això sense comptar les que ja han nascut aquí i que consideram manacorines a tots els efectes. Fa també gairebé vint anys, el 2003, era investit batle per primera vegada a Manacor Antoni Pastor, líder del Partit Popular. Avui el batle és l’independentista Miquel Oliver. Haurien estat impossibles, fa vint anys, unes declaracions del delegat de Policia expressant la seva alegria per la derrota espanyola. Quin percentatge de la gent de Manacor “anava amb Espanya” la setmana passada? Quants volien que guanyàs el Marroc? Quants n’hi havia que desitjaven més que res la derrota espanyola? I sobretot, quina diferència hi havia entre aquests percentatges i els del 2002?

Som una vegada més en aquella cruïlla tan difícil de dilucidar: és el poble qui vertaderament expressa les seves passions, sentiments i reivindicacions a través del vot? O és la classe política la que, amb les seves accions, accentua tendències que eren molt menors abans de governar ells? 

Sigui com sigui, i sabent també que dins el món gens circense dels estats nació les atraccions de fira que són les anomenades eleccions nacionals esdevenen determinants en les configuracions dels universos simbòlics, emocionals i referencials dels seus ciutadans, està molt clar que hi ha massa gent que, ara mateix, no se sent identificada amb el que representen els jugadors de la selecció espanyola de futbol (i de tantes altres seleccions esportives) i molt menys amb tota la patuleia verborreica i nacionalista que els va darrere, des dels diaris més carques com ara La Razón o ABC fins a les ràdios tradicionals com la COPE o la SER, passant per tertúlies televisives com la de Pedrerol o seqüències diverses d’streaming a Twitch. És igual: tot és llenguatge bèl·lic i sentiment a flor de pell. Gent que braveja i s’infla com un calàpot al primer gol a favor, i que s’arrufa com un cuc i flastoma al primer fracàs.

És per això que es troba a faltar l’actuació antany contundent i decidida de la Plataforma Pro-Seleccions Esportives Catalanes, i també, evidentment, de la Generalitat de Catalunya. Pareix com si la desinflada del globus independentista hagi arrossegat també l’ànim d’aquesta dinàmica plataforma, avui molt més apagada mediàticament. S’hi ha fet feina, en aquesta qüestió, i ja són més de vint disciplines en què els esportistes poden competir sense problema sota la bandera catalana. Una altra cosa és la rellevància d’aquests esports: korfbal, futvòlei, karate, raquetbol, tamborí i una catefa d’altres disciplines tan desconegudes com igualment dignes.

No hi ha reconeixement internacional, però, en futbol, bàsquet, handbol i altres grans disciplines esportives amb més ressò mediàtic. A la Secretaria de l’Estat per l’Esport, en general, el cul li ha fet bombolles cada vegada que ha tengut notícia d’un reconeixement internacional a part o banda. 

Si Espanya tengués vocació d’estat plurinacional, que sabem que no en té, Catalunya i Euskadi ja faria anys que haurien de poder competir a les grans competicions mundials com al Regne Unit competeixen als mundials de futbol i sense problema seleccions com Gal·les o Escòcia.

Més encara, quin orgull que seria poder confegir el sentiment de tota la nació catalana sota una mateixa samarreta i que illencs i valencians també poguéssim ser convidats a les seleccions esportives catalanes, com ho fan al Sis Nacions de rugbi “les dues Irlandes”.

Sabem, per ara, que no passarà. Però també sabem que la desafecció amb una Espanya que no sols ignora, sinó que menysprea i vexa la diferència interior, serà tan creixent com inevitable, i que l’únic encaix que sembla viable ara mateix és, precisament, el desencaix d’unes peces que es repel·leixen.