Gentrificació de la platja

Ses Casetes des Capellans és un d’aquests topònims que, just de sentir-los, ja us fan estimar el lloc. Evoca estius de quietud, de vida morigerada, de placidesa. En ser d’aquí, el topònim m’acompanya des de ben nin, de quan, en haver batut, algunes famílies anaven a “rentar ses bísties”: aquesta operació suposava el trasllat de bísties i persones devora la mar, on s’estaven uns dies de descans. La gent de la meva contrada anava a les platges més properes de la badia d’Alcúdia, on la mar presentava algunes trampes –remolins– que adesiara engolien vides d’al·lots no suficientment alliçonats.

Els anys passen i la tendència general a la deformació de les coses ben fetes també apareix a la toponímia. Enguany s’ha parlat molt de ses Casetes des Capellans i hem vist com aquest topònim entranyable era maltractat per professionals de la informació. Caseta del Capellà, Platges del Capellà (o dels Capellans), Casa de Capellans...

Però si alguna cosa quedarà dels afers d’enguany relacionats amb el lloc és el moviment social per mantenir els xiringuitos que hi havia l’any passat. Sempre que, en una campanya, hi intervenen moviments socials, la tendència de servidor és posar-s’hi al costat –en esperit, s’ha d’entendre–, perquè hi ha qüestions en què les autoritats haurien de tenir principis rígids i pràctiques flexibles.

Però enguany no ha estat així. Servidor ja du un parell d’anys especialment ferit per la transformació d’aquell bocí de platja amable en un lloc tirant a exclusiu. A ses Casetes des Capellans podies encarregar un arròs a un xiringuito anomenat La Ponderosa, que ja havia esdevingut microtopònim de perfecte encaix gràcies a l’humor de la clientela. La Ponderosa, no diguis que no fa planta. N’hi havia un parell més: tot plegat dins una naturalitat perfectament acollidora.

Ara fa uns anys, els xiringuitos de ses Casetes reaparegueren a l’estiu desfigurats pel disseny i amb el percentatge de pijos que el sol acompanyar. I uns preus severament gentrificadors. És clar, el primer que penses és si aviat no ens quedarà ni un racó de platja on puguem fer el vermut o menjar un peix a preu assequible per a la gent d’economia modesta i honrada. I veus que potser el darrer lloc era aquest.

I no, no era això. La gent del país tenim dret a viure-hi amb normalitat i assossec.

Guillem Frontera és escriptor