¿Milei, neoliberal?

El terme neoliberalisme és d’ús freqüent en el debat públic. També en diverses disciplines de les ciències socials (ciència política, sociologia). Ara ens farem un fart de llegir-lo en relació amb el nou president argentí, Javier Milei. Però no està del tot clar què vol dir; això sí, indica quelcom molt dolent, quasi tant com el dimoni. Però, així com molta gent es pregunta si el dimoni existeix, podem preguntar-nos-ho amb el neoliberalisme.

El terme neoliberalisme és atribuït a Alexander Rüstow (1885-1963), acadèmic alemany que el 1938 proposava un nou liberalisme a mig camí entre el laissez faire del liberalisme clàssic i l’estatisme de nazis, feixistes i comunistes. El terme (com tants altres encunyats en el període nazi) s’esvaeix, fins que el recupera el filòsof francès Michael Foucault (1926-1984), que exercí (i manté) un efecte imant sobre l’extrema esquerra dels països mediterranis, amb posicions com el suport a la revolució dels aiatol·làs a l’Iran (pel seu caràcter antiimperialista i anticapitalista) o a la legalització del sexe consentit entre adults i menors. En unes conferències al Col·legi de França el 1978-79 (The Birth of Biopolitics: Lectures at the Collège de France) ens ofereix aquesta aproximació al neoliberalisme: “El neoliberalisme no pot ser, per tant, identificat amb el laissez faire, sinó amb vigilància permanent, activitat i intervenció”. És a dir, intervencionisme per donar continuïtat al capitalisme.

Com ben bé tots els constructes estructuralistes (encara que Foucault no es reconeixia en aquest grup) i postmoderns, són inintel·ligibles per tothom, tret d’una avantguarda intel·lectual que "ja s'ha despertat". I acaben sent repetits com a "mantra" al qual cadascú pot donar el significat que vulgui. Aquesta és la situació —ja fa temps— del terme neoliberal, que és usat per indicar “a la dreta” de qui l’usa. I s’ha acabat identificant el neoliberalisme amb les propostes de minimitzar la intervenció de l’estat de l’Escola de Chicago, de les quals es predica la seva hegemonia en les darreres dècades. 

La contradicció és espectacular: l’Escola de Chicago proposa la minimització de la intervenció de l’estat... perquè aquest serveix als interessos econòmics dominants. Sí, ho ha llegit bé: molt similar en diagnòstic a la visió marxista. Aquesta fou una política seguida en els dos únics països de l’OCDE que han aplicat el receptari de Chicago al peu de la lletra: Xile, a la dècada del 1970, amb la dictadura de Pinochet; el Regne Unit als anys vuitanta, amb el govern Thatcher en un sistema democràtic. No tant en el cas de Reagan als EUA: tot i la seua prèdica sobre el lliure mercat als anys 80, va fer menys desregulació i més dèficit públic del que Jimmy Carter havia fet a finals dels setanta.

La consideració de les darreres dècades com d’hegemonia neoliberal es basa en una visió reduccionista i simplista de la intervenció pública en l’economia. És cert que el paper dels governs com a productors de béns i serveis s’ha reduït des de la dècada del 1980, tant pel que fa als governs centrals o federals, que van vendre moltes empreses públiques en les dues darreres dècades del segle XX, com pels governs subcentrals, que han contractat a empreses privades serveis abans produïts directament per l’administració. Una de les conseqüències d’aquest procés de disminució del paper dels governs com a productors de béns i serveis ha estat l’augment de la intervenció reguladora, via normes i contractes, sobre els sectors amb problemes rellevants de competència i sobre els serveis públics en general. Propietat de mitjans de producció i regulació de mercats són mecanismes alternatius d’intervenció dels governs sobre l’economia, com ens revelava clarament l’anàlisi de la política econòmica nazi a la dècada del 1930.

Més encara, un altre mecanisme d’intervenció dels governs és la despesa pública. I entre els països de l’OCDE, en el Regne Unit la despesa pública en els darrers 40 anys s’ha reduït: del 47% el 1980 al 38% el 2019 –dades d’anys anteriors tenen la distorsió de l’augment de la despesa pel covid–. Ara bé, en estats com França, Itàlia i, encara més, Espanya, ha augmentat notablement. També, en menor grau, als EUA, el Japó, àdhuc a Xile des del 1980. Cal mencionar l’altra excepció que trobem a Dinamarca, país de l’OCDE amb més despesa pública el 1980 (53%), que baixà al 50% el 2019 (per darrere de França i altres escandinaus).

La dimensió global de la intervenció pública sobre l’economia no ha baixat en les darreres dècades. S’ha alterat la seua composició segons eines d’intervenció usades: menys producció directa, més regulació i més despesa pública. La consideració del neoliberalisme com a reducció de la intervenció pública sobre l’economia contrasta amb el que ha passat en les darreres dècades, amb la possible excepció britànica. Per això, la proliferació del terme neoliberalisme en el debat polític ha acabat buidant-lo de sentit precís; ningú sap ben bé què vol dir. I, generalment, la freqüència en el seu ús és inversament proporcional a la comprensió del seu significat. Així doncs, ¿la política econòmica de Milei serà neoliberal? Està per veure. El més segur, en tot cas, és que ni ell ni molts dels que li penjaran aquesta etiqueta potser no ho tenen del tot clar.