La germana, l’estrangera
Seduir no és enganar, no és arrossegar cap al propi castell, no és sortir de caça, impacient per consumir el cos de l’altra
PalmaFa molta estona, eren anys d’universitat i de descobertes intenses, vaig llegir per primera vegada La passió segons Renée Vivien, l’única novel·la que escrigué Maria-Mercè Marçal. És un collage de veus, distanciades en el temps, que dilaten la narració des de l’antiga Grècia fins als anys vuitanta. Testimonis secrets, cartes íntimes, bocins d’història que, com pinzellades imprecises, van dibuixant la biografia de la poeta René Vivien. Llegir el llibre és com contemplar l’obra d’una fotògrafa que, en l’intent per mostrar la veritat d’un rostre, només ha pogut captar una seqüència de màscares. La passió que sent Renée Vivien és el fil que cus totes les escenes del llibre. Marçal ens col·loca dins un cercle de miralls que reflecteix les cares incommensurables del desig que senten les dones cap a altres dones. Així, veim desplegar-se una genealogia del desig que, des de Safo, dibuixa una manera secreta d’estar en el món, d’estar amb les altres. I aquest desig s’alça com una resistència explícita a la normalització que intenta forçar la realitat.
La primavera passada em va arribar a les mans Lo que hay, de Sara Torres. La primera novel·la d’algú que tanmateix té el cor de poeta. Amor, desig, dolor. A través del seu abecedari íntim Sara Torres ens regala una història de dol i de desig, plena d’ombres però carregada d’una lucidesa que em va corprendre. Fa unes setmanes vaig acabar de llegir la seva darrera novel·la, La seducción, un mapa tendre i salvatge del desig entre dones. Una escriptora i una fotògrafa, els bocins de dietaris, les fotografies impossibles, un collage de veus, de mirades i de silencis que es fermen amb el fil vermell de les passions, ha provocat que en el meu imaginari el nom de Sara Torres s’encengui molt a prop del de Maria-Mercè Marçal.
El col·lectiu de pensament Tiqqun ens diu que tot està per construir: la llengua que habitarem i els avantpassats que ens faran més lliures. Ens empenyen a construir ‘la casa’ on ja no viurem totes soles. Ens inciten a bastir una nova educació sentimental a partir de la qual estimarem de nou, això davant l’hostilitat dels que encara viuen massa arrelats a les velles normes, a les antigues cavernes de l’ordre. Sara Torres, amb cada un dels seus llibres, contribueix a aquesta nova educació sentimental, i ho fa carregant-nos de passions alegres, de potències, d’esperança rebel.
Reclam de les passions alegres
Des d’un batec poètic, en els llibres de Sara Torres podem trobar-hi la petjada de Deleuze i Guattari, així mateix hi ha un reclam de les passions alegres que ressona a Spinoza. Si caminam amb lentitud, fins i tot, podríem apropar-la al vitalisme de Nietzsche. “Ningú no sap el que pot un cos” és una frase de Spinoza que Deleuze escampa pels seus escrits. Si un cos es desferma de les identitats i comença a definir-se pels afectes dels quals és capaç, per les potències, pels llindars nòmades del territori que ocupa, llavors no podem saber per endavant tot allò que pot un cos.
Per tant l’experiència haurà de jugar-se lluny del judici i de la imitació. Més que entrar dins les cotilles que la normalització ens imposa, hauríem de provar aquells afectes que ens fan créixer i augmenten la nostra alegria. Caldria fer lloc a les maneres d’estimar i de desitjar que amplien les nostres potències. Ens diu Deleuze que a l’amor hi ha composició d’un cos amb un altre, hi ha la trobada entre dos territoris que obren un nou espai fet del robatori de tot allò que ens ha captivat.
Quan Sara Torres s’acosta al procés de la seducció, a la seva darrera novel·la, veim com reconquereix el concepte, el treu de les caselles on sol jugar. Seduir no és enganar, no és arrossegar cap al propi castell, no és sortir de caça, impacient per consumir el cos de l’altra. La seducció és la invenció lenta del desig, és la manera com deliram l’altra, com ens oferim amb la tendresa de qui té la guàrdia baixa o amb la recança de la por. Deleuze utilitza una escena preciosa (l’‘amor’ entre l’orquídia i la vespa) per descriure el procés del desig, i potser s’avé amb el que intenta dir-nos Sara Torres. Cada una de nosaltres és una combinació única, una jugada de daus particular, que va transitant i refent-se amb lleugeresa, en contacte amb el món i amb els altres. Quan desitjam, ens deixam contagiar per l’altra, pel seu moviment, pel seu món, com fan l’orquídia i la vespa, que per uns instants esdevenen una combinació nova –‘vespa-orquídia’. En l’amor, com en l’amistat, teixim un lloc en comú que abans no existia, que ens permet ser i viure d’altres maneres.
Llegir els llibres de Sara Torres és deixar-se contagiar per un vitalisme que revolta l’ordre patriarcal establert. És com si ens digués “no sabem tot el que pot un cos” quan li deixam construir el propi desig. Ens regala el llenguatge per posar en paraules els amors i les passions que sovint ens han costat de dir, ens han costat fins i tot d’imaginar.
La història ha enterrat la genealogia del desig de les dones que estimen altres dones i quan algú pren la paraula per treure-la del silenci, per reinventar-la, l’esperança ens abat com un tir, com una fletxa tendra.
