Gershwin, Barcelona, “Rhapsody in Blue” (1955)

De l’article del periodista Angel Zúñiga (Atarrabia, Navarra, 1911- el Prat de Llobregat, 1994) a La Vanguardia (3-II-1955). Traducció pròpia. Aquest any ha fet un segle de l’estrena a Nova York de Rhapsody in Blue, composició per a piano i banda de jazz o orquestra, de George Gershwin (Brooklyn, 1898 - Beverly Hills, 1937). És una obra que va innovar en el camp de la música de concert en conjuminar sensibilitats clàssiques i jazzístiques.  

La primera vegada que la música de George Gershwin va arribar a Barcelona va venir de la mà de Fernando Bayés en les revistes internacionals que van fer famosa la frivolitat del Principal Palace. D’aquest teatre al Liceu, amb l’estrena de Porgy and Bess, el salt és breu en l’espai, però llarg en el temps. Era en els primers anys vint, i les pianoles elèctriques –somni dels nous rics de la primera postguerra– copiaven amb el seu so metàl·lic i mecànic la melodia encomanadissa de “Swanee” [una cançó de Gershwin del 1919]. [...] George Gershwin havia nascut a Nova York, fill d’emigrants jueus arribats de Rússia. Els carrers de Brooklyn, el Lower East Side, van ser els primers topants on va desfogar-se. En aquesta misèria espantosa de la gran ciutat, la visió llunyana dels gratacels, enllumenats de glòria, devia constituir el seu somni fantàstic, la meta d’una possible redempció pel dòlar. En la música de Gershwin sona sempre una nota melancòlica; si més no, en la millor, inclús en la més propera frivolitat desesperada, com a The Man I Love, motiu de queixa de totes les vocalistes que van cantar la seva pena sensual entre el fum blau del cigarret ros i el verd del pippermint, amb la maragda cristal·lina d’un tros de glaç flotant en el got. Encara en els anys vint apareix Gershwin en el vell Teatre Novetats, amb una deliciosa opereta musical, Tip Toes, que passa sense pena ni glòria. És l’any de l’Exposició, en l’eufòria barcelonina de la llum i el color, amb un compte corrent inesgotable d’alegria. Aquest és el Gershwin dels grans èxits teatrals, el de la música lleugera, amb números romàntics que sonen amb molta ambició. Perquè Gershwin ja havia estrenat, el 1924, la cèlebre Rhapsody in Blue, orquestrada per Gofré, mostrant, per primer cop, l’ús de motius bàsics de jazz en un concert simfònic. [...] Aquesta Rhapsody in Blue que vam escoltar a l’Orquestra Paul Whiteman, mentre les germanes Dolly jugaven al fàcil onatge dels seus vanos blaus, va ser la primera obra important del creador de la música americana de concert. És com la tercera dimensió de la ciutat del segle XX, com l’ànima melancòlica de Nova York, que es pot endevinar sense haver estat mai allí, i també es pot desconèixer si un és cec per a les coses americanes, encara que es visqui allí tota la vida. Hi ha albades novaiorqueses, quan surten al sol els gratacels, que només poden tenir com a fons la música de Gershwin. Després d’aquella obra ens va aportar Concert en fa, per a piano i orquestra (1925); Jazz Piano-Preludis (1926); Un americà a París (1928), influït per Ravel i el “grup dels sis”; Segona Rapsòdia (1931); Cuban Overture (1934) i l’òpera Porgy and Bess (1935). Gershwin va morir el 1938, amb quaranta anys. Un cop va dir del jazz: “És la música del nostre poble. Crec que la podem treballar com a base per a obres simfòniques de valor perdurable”. Això és el que va voler fer amb Porgy and Bess l’autor d’una cançó, “Swanee”, que l’any 1920 taral·lejava tot Barcelona.