La sentència del TSJIB ha resolt els aspectes legals. Podem passar a discutir amb tota llibertat els aspectes culturals, és a dir polítics, de l’afer. Dels aspectes econòmics per fer complir les normes tècniques a què qualsevol edifici està avui obligat i de substituir íntegrament un mur cortina fet amb criteris energètics de fa 40 anys, ja se n’ocuparan els comptables municipals.
En arquitectura, ‘Estil Internacional’ és el terme posat en circulació per l’exposició del MoMA The International Style, comissariada per H-R. Hitchcock i Philip Johnson, estudiant de filosofia i després d’arquitectura, resident a Alemanya, plenament identificat amb el nazisme, de família tan rica (ram de l’acer) que va fer que el seu piset d’estudiant a Berlín fos decorat per Mies van der Rohe.
En la política cultural dels Estats Units post WWII, l’Estil Internacional en arquitectura va ser l’equivalent a l’art abstracte en pintura: un instrument per atacar el lligam que les avantguardes havien travat entre art modern i transformació social. Era l’estil que donava imatge a les grans corporacions, a les seus bancàries, als organismes estatals; emblema de poders impertorbables, inaccessibles, imposats: volums hermètics, autistes, grans murs cortina que amaguen l’estructura que els sosté. Tigres de cristall. Aquesta arma cultural va servir en campanya dels anys 40 a 60, per ser substituïda als anys 70 pel Postmodernisme, no per atzar de mà del mateix Philip Johnson.
Aquests són els valors, contraris al Moviment Modern, que representa qualsevol edifici d’Estil Internacional. Hi ha molts bons edificis d’Estil Internacional, però no és el cas de Gesa, que no obtindria l’aprovat a un primer curs de projectes de cap escola d’arquitectura. És una pasterada. Tothom ho sap, i tothom sap que ho sap tothom. Excepte la sentència, que afirma que l’edifici té una cosa que se’n diu “belleza” (p. 24).
Per establir el seu judici, la sentència recull un informe comanat a la càtedra d’Història de l’Escola d’Arquitectura de Madrid. Aquesta càtedra té caràcter: el que li va inocular durant anys Fernando Chueca Goita, maçó republicà reconvertit als anys 40 al casticisme més caspós. Per dir-ho tot, el seu projecte pòstum va ser la catedral de La Almudena (1950-1993!). L’autora de l’informe, sens dubte excel·lent persona i puntual professora, és experta en l’urbanisme del Madrid dels anys 20; la majoria de les seves publicacions és sobre classicisme anglès, cap sobre arquitectura moderna.
Segons la sentència i la professora, l’edifici de Gesa va ser “proyectado de forma arrolladora por un arquitecto culto, bien informado y gran profesional” (p. 23 de la sentència). L’arquitecte és Josep Ferragut, mort l’any 68, set anys abans de fer-se l’edifici. Ell és també l’arquitecte que va acceptar transformar en club militar el domicili i laboratori de n’Emili Darder, confiscat pels facciosos. Ferragut qualifica i desqualifica la disponibilitat d’una professió.
Però l’aspecte més lamentable de l’afer, a parer meu, no prové de l’edifici, sinó de la devoció, sigui sincera o declamada, per conservar els valors del passat als que diuen que fa referència l’edifici. Des de societats espiritistes com ARCA, que conversa amb l’aura del passat, fins a partits sense nord que corren darrere tota esca, com MÉS, o simples empreses que es volen àrbitres socials, com el Col·legi d’Arquitectes, tots s’han felicitat per la conservació dels valors del passat a Gesa.
Em ve al cap la segona de les Consideracions intempestives, de Nietzsche, on escriu contra el culte al fems. Per les ànimes conservadores, qualsevol cosa antiga i passada, mentre sigui visible, acaba coberta per un vel uniforme de venerabilitat. Perquè tot és representatiu, els palaus i els excusats, les obres d’art i els gargots a la paret. Res s’estimen més els arqueòlegs freudians que trobar fems: hi ha més informació que als objectes sumptuaris. A la merda nostra de cada dia s’hi troba la nostra agenda quotidiana. Hauríem de conservar-la? Per viure, és prudent i aconsellable no fer-ho. L’arbre té arrels, però ni les veu ni les mostra. Qui exhibeix els orígens no té identitat.
Gesa dóna l’innecessari testimoni de la derrota de l’arquitectura moderna, en ser una còpia provinciana i anacrònica de l’Estil Internacional i en ser una mala arquitectura.
La conservació de Gesa afegeix involuntàriament un altre testimoni: el de debilitat política; perquè, quan no hi ha força per aturar una operació d’urbanisme especulatiu, la resposta democràtica ha de ser una denúncia rasa i radical, mai el subterfugi legalista. Si la veritat és sempre revolucionària, les mitges veritats no són mig revolucionàries: són totalment oportunistes.