La gestió policial de la diversitat

Fins que ens possibilitaren l’accés a l’escola de la Policia Local de Palma –a mitjan anys vuitanta–, els agents de la Part Forana només teníem una eina de formació o d’informació. Es tractava de la revista mensual Policía Municipal, editada a Valladolid per Gonzalo Muinelo i que gaudia d’un bon nivell de qualitat. Aquesta era la nostra  única  finestra al món. La cosa va canviar quan en Joan Feliu, cap de la Policia Local de Ciutat, ens va obrir les portes d’un món intuït però desconegut. Deixàrem de ser municipals i serenos de la Sala per encetar una aventura inacabada. Primerament amb el Renault 6 i després amb el Land Rover 88, començàrem uns anys intensos de formació, de coneixença d’altres companys i d’altres maneres de pensar. Devers el 1988 començàrem a anar a l’Escola de Seguretat Pública de Palma. Joan Feliu ens va ensenyar a creure en el potencial que teníem les policies locals, especialment les de barri i de poble. Antoni Sastre dirigia els estudis policials amb la saviesa de bon sociòleg selvatgí. Al seu costat, tenia un bon equip: Sebastià Amengual, Antoni Torres, Sebastià Lladó i, més tard, Macià Ensenyat. De la mateixa policia de Palma teníem de professors Nicolás Herrero, Torrecilla, Mut i molts d’altres. La UIB estava ben representada, i també la judicatura. Hi havia coherència en la formació i sobretot planificació, objectius i avaluació constant de la pròpia organització. No és casualitat que la policia de Palma fos un referent a tot l’Estat els anys noranta del segle XX.

Abans d’anar a viure a Molenbeek, Omar Aazil solia freqüentar la mesquita Ibno Mazigh, al carrer Crestatx de sa Pobla. Feia de ferrer i era un estudiós de l’Alcorà. Els capvespres d’estiu o de ramadà solíem quedar i parlàvem asseguts a la catifa de la mesquita. M’agradava aprendre i demanar-li mil i una coses. Ell, amb actitud humil i senzilla, solia pensar primer i després parlar: “Vosaltres, a Occident, teniu els sentits que només poden percebre allò que és desmesurat. Viviu la cultura de l’excés i heu abandonat Déu. Massa renou us fa tornar sords, massa llum us encega, tanta veritat us esclafa. Tanta proximitat amb les coses us fa tornar insensibles. Pens que vosaltres patiu, no viviu...”. Omar parlava i em mirava  tranquil: “Ens sentim orgullosos del nostre origen, no  vull renegar de res del que he viscut, ni del que som. He de poder mirar els meus fills a la cara. Nosaltres, els musulmans, som gent de pau, no volem conquerir res. Tan sols volem donar menjar als nostres fills, per això venim a la vostra terra. No ens agrada la violència ni el que diuen de nosaltres a la televisió. Pensa que n’Abraham és el pare de tots i Jesús és a l’Alcorà. El dia que aquí no hi hagi feina, ens n’anirem a una altra banda. Sobreviure i estimar la vida és el nostre deure...”. I el 2011 va  fer un gran bolic i va partir.

Parlant i escoltant, els policies apreníem a marxes forçades, primer de tot ens calia entendre. A poc a poc, vàrem començar a mantenir un contacte periòdic amb el teixit social divers del poble, intentàvem amb els mateixos companys del cos que no es produïssin situacions discriminatòries, treballàvem la gestió de conflictes entre grups o persones quan el rerefons era la diferència d’identitat, impulsàrem el coneixement mutu, cuidàvem les identificacions realitzades procurant tenir esment del possible biaix racial. Ens convertírem en els ulls i les orelles de l’Ajuntament en temes d’habitatge, reagrupament familiar i altres actes administratius. El 2006 anàrem pel nostre compte a Fuenlabrada per conèixer el programa europeu STEPSS. Allà el debat de fons va ser la hipòtesi que les organitzacions policials europees tenien un biaix racial en l’ús del seu poder per identificar i escorcollar persones a les vies i els espais públics. Aquesta visita fou l’inici d’una llarga coneixença amb José F. Cano, cap de la Policia Local de Fuenlabrada. Tots cercàvem una millor cohesió social i de convivència als nostres respectius municipis. Anys després, vaig seguir amb molta atenció el projecte europeu Composite i tot el que cuinaven a l’IVASPE de València i els Mossos a Catalunya. Però els pioners foren a Fuenlabrada. El més curiós i la sorpresa fou que per camins diferents nosaltres i ells havíem arribat a establir objectius i conclusions semblants.  Les noves realitats socials encetades als anys de la dècada del dos mil ens varen empènyer a intentar garantir un tracte igualitari i no discriminatori cap a les persones que formaven les nostres comunitats. La nostra flexibilitat estructural  va esdevenir una oportunitat per ser innovadors i creatius en la posada en pràctica de les mesures de gestió de la diversitat que, a dia d’avui, han demostrat ser molt eficaces.

A Mallorca, la formació dels Jurats de la Immigració va començar quan el 2002 agafàrem coratge i anàrem a parlar amb Antoni Sastre, que aleshores era director de l’Institut Balear de Seguretat Pública. Li demanàrem un curs sobre l’Islam i ell ens va respondre: “Treballau una proposta de curs amb professorat i continguts, nosaltres ho pagarem”. A la tornada al poble, i amb la complicitat de la mestra Amparo Soler, anàrem construint el que seria el primer curs per conèixer els fonaments de l’Islam dirigit a policies locals de les Balears. A partir d’aquí ja no ens aturaríem. Va venir a sa Pobla la islamòloga Dolors Bramon. La societat multiètnica s’havia instal·lat als nostres carrers, de puntetes i sense intenció de tornar enrere. Ens familiaritzàrem amb nous conceptes i noves paraules com integració, estratègies municipals transversals, el com podíem revertir la por que tenien els nouvinguts als cossos policials, treballàrem els nous conceptes d’utilització d’espais públics, la implicació que hauríem de tenir les policies locals amb vista al futur, etc. I, a partir dels atemptats d’Atocha del 2004, encetaríem un nou període de treball conjunt amb algunes unitats de la Guàrdia Civil molt concretes i especialitzades. 

Teníem (tenim) un nou repte i un nou context al davant i cercàrem respostes per donar-hi solució, almenys per intentar-ho. No podíem ser aliens a l’odi, la discriminació i la injustícia. Vàrem aprendre a treballar amb altres organismes municipals, a conèixer la cultura i la religió dels qui arribaven. Tan sols volíem oferir un servei de qualitat, tant en l’àmbit humà com professional en una localitat –sa Pobla– que tenia el 2013 un 23% de població no comunitària convivint en paral·lel dins un mateix espai urbà. Avui, l’any 2021, continuam creient en aquesta manera d’entendre i treballar per fer que la diversitat esdevingui una riquesa i no un problema.

Pere Perelló és escriptor i expert en seguretat pública