Gestió, Revolució, Reforma
El vicepresident del govern espanyol i dirigent suprem de Podem, Pablo Iglesias, va confessar en un televisiu programa que “s’havia adonat que estar en el govern no era tenir el poder, perquè hi havia gent amb moltíssima més influència que els ministres.”
L’afirmació confirma el que és una obvietat per a molts, tot plantejant una qüestió interessantíssima: si el vicepresident del govern d’Espanya posa en dubte la seva capacitat i influència per fer coses, per què esforçar-se tant a governar, si altres tenen el poder?
Aquesta és la gran qüestió. La resposta no és senzilla. Davant la possibilitat d’accedir al control de les institucions, quasi tots els partits responen de la mateixa manera: opten per gestionar la descoratjadora realitat de la cosa pública. Al cap i a la fi, els polítics es presenten per guanyar eleccions, i la majoria de la gent és relativament feliç en aquest món desigual que hem construït entre tots. Per què oposar-s'hi, si ja ens va bé com van les coses, ens diuen? De fet, no els falten raons. Malgrat les desigualtats, les guerres llunyanes i el neoliberalisme descarnat, mai a casa nostra havíem tingut un període tan llarg de “pau” i “prosperitat”.
Però hi ha gent que no es resigna a viure el món que ens ha tocat. Sorgeixen així als extrems de l’arc parlamentari posicionaments que cerquen donar solució al constant procés d’empobriment de les classes mitjanes, tot oposant-se a la globalització i a la democràcia liberal buida de contingut. Són els que volen entrar a les institucions per, des de dedins, canviar-ho tot: és el reformisme (i pot ser tant de dretes com d’esquerres). Es crea així un relat en què allò important no és governar o no, sinó “com” fer-ho. En conseqüència, es vesteix la gestió amb una suposada valentia i determinació que altres no tenen, obviant el fet que ningú entra a gestionar la cosa pública en contra de les institucions que vol ocupar.
Malgrat les incoherències i limitacions, aquests postulats tenen també cert sentit. El 'sistema' necessita assimilar part de les demandes socials per evitar el seu col·lapse i mantenir les classes dirigents en el poder. Les elits, doncs, estan forçades a establir una negociació constant entre els diferents elements que formen la societat per tal d’exercir el seu lideratge. En conseqüència, és veritat que el reformisme aconsegueix moure la frontera discursiva, integrant dins el sentit comú col·lectiu noves maneres d’entendre el món i qüestions que fins aleshores no estaven presents dins l’agenda pública. Un altre tema és si és necessari entrar a governar per fer això o si s’aconsegueix més mitjançant els moviments socials o la tasca d’oposició que es fa al Parlament.
El reformisme d’esquerres d’avui té les seves arrels a finals dels anys noranta del segle passat. Amb la caiguda de la Unió Soviètica, l’espai progressista hagué de reestructurar-se davant un sacrosant lliure mercat que pareixia incontestable. Eren els anys dels Chicago Boys, de Reagan als EUA, Thatcher al Regne Unit i de la Perestroika russa. Uns anys abans, l’espai comunista s’havia autodestruït com a alternativa. Cap al 1977 els partits comunistes de França, Itàlia i Espanya, reunits a Madrid, ja havien plantejat la necessitat de fer un camí propi per assolir el socialisme desvinculat de l'URSS: era l’eurocomunisme. El resultat fou tremend: l’esquerra va passar en pocs anys del socialisme al keynesianisme, i d’allà, a un intent social de neoliberalisme.
La conseqüència de tot plegat és que avui l’esquerra de les institucions i per les institucions ha esdevingut una eina indispensable per netejar la imatge del capital, negant el fet que es juga dins un marc hegemònic preestablert per un neoliberalisme que empetiteix la capacitat de transformar fins a la mínima expressió. Laclau, Mouffe o Fraser ho denominen liberalisme progressista.Tot plegat, un bon embolic!
Davant aquest panorama, em venen al cap les paraules de José Luis L. Aranguren. Potser ell tenia raó quan deia que l'única definició vàlida de l’esquerra és la topològica, la que pren la paraula al peu de la lletra: és d'esquerra qui està fora i a l'esquerra el poder, és a dir, davant seu. En el límit utòpic -extrema esquerra-, l'esquerra està contra el poder, és a dir, contra el domini de l'home per l'home. Per això és tan difícil, gairebé impossible en el món d'avui, com no sigui dins d'un partit antipartits i sense aspirar a governar, ser alhora polític actiu i plenament d'esquerra.
Joan Pau Jordà és professor