Gestionar la diversitat equitativament

SociolingüistaHi ha poques societats en què es concentri tanta diversitat com a les Balears. Però sabrem organitzar-nos per gestionar-la de manera equitativa i positiva? Sabrem reconèixer aquest capital humà com un recurs col·lectiu que no podem desaprofitar i evitar el risc de fragmentació i conflictivitat social?

A la segona meitat del segle XX, les Balears deixen de ser les illes oblidades que va dibuixar Vuillier i es converteixen en la destinació turística de milions de visitants anuals. El turisme ja és en si mateix un gran factor de diversitat, i a més condiciona les actituds de la nostra societat, que es posa al servei dels visitants i del lleure despreocupat: una disposició poc favorable a l’afirmació crítica d’un futur no subordinat.

A la diversitat dels turistes ràpidament s’hi va sumar l’arribada de grans contingents de població peninsular, que s’han incorporat a diferents estrats professionals del sector serveis. Les condicions sociopolítiques no permetien una relació equitativa entre aquests nous ciutadans i la població illenca: només amb un gran esforç de convivència s’han pogut acomodar en part les desigualtats sociolaborals d’uns i la subordinació cultural i política dels altres.

Gradualment, ha aparegut un altre col·lectiu amb entitat pròpia: els residents estrangers. Són persones madures de bona posició, que han superat la seva etapa laboral activa o tenen ocupacions lliures, i que es relacionen amb l’entorn bàsicament com a consumidors. Hi ha experiències positives d’implicació d’aquests residents en les iniciatives culturals o ecològiques illenques, però en alguns casos mantenen la idea que és la societat receptora la que s’ha de posar al seu servei.

En els darrers vint anys, la mundialització ha propiciat l’afluència d’uns altres estrangers: la immigració laboral. La seva posició social és inversa a la dels residents, i mantenen relacions diferents amb el seu entorn, tant per la feina que fan com pels contactes amb el món escolar quan es produeix el reagrupament familiar, però l’aïllament residencial també els afecta.

Finalment, no podem oblidar que els desastres humanitaris determinen l’arribada creixent d’un altre col·lectiu: els refugiats, amb unes condicions personals crítiques i un projecte de vida més centrat que els anteriors en la perspectiva del retorn.

Davant de tot això, els dirigents polítics, econòmics i socials de les nostres illes farien bé de situar la gestió de la diversitat en el centre de les seves prioritats, com han fet altres societats com la canadenca, l’australiana o la sueca.

En aquests països hi sol haver un compromís transversal -polític, econòmic i social- sobre la responsabilitat col·lectiva en la gestió de la diversitat. Un compromís que implica l’exigència de no instrumentalitzar partidistament la diversitat racial, religiosa, cultural o lingüística com a arma de confrontació. Amb dos objectius comuns complementaris: treballar junts per superar les desigualtats -laborals, socials, polítiques- i promoure el diàleg intercultural en un marc de respecte per la cultura receptora. La diversitat no pot ser un puzle multicultural d’aïllaments ni una fusió indiscriminada.

Les institucions públiques poden convocar i implicar les organitzacions econòmiques i sindicals, els mitjans de comunicació, el món educatiu, les associacions esportives o culturals, tot el teixit social en la gestió de la diversitat.

Els nous ciutadans i la societat receptora tenim un futur en comú, que comença per reivindicar junts per a les Balears les competències i els recursos necessaris per gestionar la diversitat equitativament.