Getsemaní

Pedro Sánchez en una imatge recent al País Basc.
3 min

Aquest és un estrany cap de setmana. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, s'ha retirat a meditar. Per què? Què decidirà? Quan això s'escriu, divendres, tant els seus fidels com els seus enemics esperen, temorosos i ignorants, conscients que, passi el que passi, les coses no tornaran a ser com abans.

A la seva carta a la ciutadania, o a la militància, o a si mateix, qui sap, Pedro es fa una pregunta: “Val la pena tot això?” Ve a ser la mateixa pregunta que es fa Jesús a l'hort de Getsemaní. Segons els tres Evangelis sinòptics (Marc, Mateu i Lluc), Jesús comença a sentir “tristesa i angoixa”. I ho diu a Pere, Joan i Jaume, els més fidels entre els fidels: “La meva ànima està trista fins al punt de morir”.

Que ningú no vegi en aquestes línies ànim de blasfèmia, ni contra la doctrina cristiana ni, per descomptat, contra el nostre president benamat. Es tracta, simplement, del fet que és possible detectar paral·lelismes curiosos.

Deixem de banda per un moment els Evangelis i passem al teatre musical, o, si ho prefereixen, òpera rock. En la versió espanyola de Jesucrist Superstar que Camilo Sesto va finançar i va protagonitzar el 1975, el personatge principal, és a dir, Jesús/Camilo, arriba a Getsemaní i canta el següent: “Jo vull dir si puc demanar que apartis de mi aquest calze, ja no desitjo la seva amargor, ara crema i jo he canviat, i no sé per què he començat. Jo tenia fe quan vaig començar, ara estic trist i cansat, el meu camí de tres anys em sembla que són trenta. I què més pot fer un home?”

Resulta intrigant que a Vida de Jesús, la biografia publicada pel catòlic Ernest Renan el 1863 per a gran escàndol del cristianisme vuitcentista, s'ometi el moment del dubte agònic: “Jesús, segons el seu costum, va travessar la vall del Cedró i es va dirigir, acompanyat pels seus deixebles, a l'hort de Getsemaní, al peu de la muntanya de les Oliveres. En aquest lloc es va asseure. Dominant els seus amics amb la seva immensa superioritat, vigilava i pregava. Ells dormien al seu costat quan de sobte, a la resplendor de les torxes, es va presentar un grup de gent armada”. I ja està. Segons Renan, Jesús no té cap dubte: té claríssim el que passarà.

Potser aquest és també el cas del nostre president benamat: ja està tot decidit, però s'ha pres uns dies lliures per crear un efecte dramàtic.

A l'Evangeli de Joan, el més ampul·lós, fantasiós i teològic (cap al final de la seva vida, el catòlic Renan lamentava haver-li fet massa cas), el Jesús de Getsemaní s'embolcalla en el misteri i obre la porta a les teories conspiratòries.

“Si el món us odia, sapigueu que a mi m'ha odiat abans que a vosaltres”. Va fort. Es declara conscient de l'odi que suscita i l'estén als fidels. A la seva carta, el benamat segueix una línia similar i denuncia que Feijóo i Abascal, és a dir, "la coalició d'interessos dretans i ultradretans", tracten de "deshumanitzar i deslegitimar l'adversari polític a través de denúncies tan escandaloses com falses".

Segons l'evangelista Joan, hi ha realitats ocultes que el Jesús de Getsemaní no pot revelar: “Molt us he de dir, però ara no podeu amb això”. Aquí apareix un paral·lelisme amb les especulacions que fidels i enemics construeixen durant la tensa espera. ¿Hi ha alguna cosa que no sabem? ¿Té alguna cosa a veure amb tot això l'espionatge a què va ser sotmès el benamat a través del sistema israelià Pegasus, presumptament utilitzat pel Marroc per pressionar el govern espanyol? Quina intriga.

Joan no para de donar pistes. Tot seguit, posa en boca de Jesús aquestes paraules: “D'aquí poc ja no em veureu, i d'aquí a una mica més em tornareu a veure”. Els fidels queden intrigats, Jesús se n'adona i ofereix unes explicacions que aprofundeixen en el misteri: “En veritat, en veritat us dic, que plorareu i us lamentareu, i el món se n'alegrarà. Estareu tristos, però la vostra tristesa es convertirà en goig”. Més endavant afegeix: “Esteu tristos ara, però tornaré a veure-us i s'alegrarà el vostre cor i la vostra alegria ningú us la podrà treure. Aquell dia no em preguntareu res”.

Aquí es perfila, per tant, en la història paral·lela del benamat president, la hipòtesi de la dimissió tàctica, una pirueta ara inconcebible per a nosaltres, pobres ignorants, però perfectament possible i lògica a la ment del gran escapista: ja no em veureu, però després tornareu a veure'm. I ja no caldrà preguntar. Caram.

Que estrany, aquest cap de setmana a Getsemaní.

stats