Gimnàs i teràpia

“Quiero ser diferente, como todos los demás”, cantava el gran i enyorat Rafa Murillo en una cançó de Cannibales. L’axioma és tan senzill i encertat que provoca certa lleu incomoditat, l’efecte habitual dels pecats venials que cometem tots per igual. Ens creim tots cosa, molta o poca, i tots pensam que som únics, però acabam passant, si fa no fa, pels mateixos trànsits, o, per resumir-ho, gimnàs i teràpia o qualsevol dels seus equivalents.

He vist les millors ments de la meva generació destruïdes i entregades a la dieta keto, el ioga, les nits d’improvisació i micròfon obert, els clubs de lectura, la teràpia gestalt, el macramé, els tallers d’escriptura creativa, les criptomonedes, la lactància, el CrossFit, l’anarcocapitalisme, els grups de consum, la maternitat conscient, les senalles ecològiques, els batuts de proteïnes, el trail running, les furgonetes camperitzades, el ciclisme de carretera i el sibaritisme foodie.

És possible que tot sigui fruit de la mateixa patologia: la nostra necessitat de construir-nos una identitat que, tanmateix, com “la vidas que son los ríos que van a parar en el mar”, acaben engreixant unes estadístiques que delaten més la nostra manca de personalitat que no pas la nostra originalitat: som l’hòstia de diferents, com tothom.

Perquè tothom necessita passar per boxes, tothom necessita creure en alguna cosa, ja sigui en Jesús, el poder emancipador de la cultura o que tenir una còpia original de l’edició japonesa del Sweet Earth Flying de Marion Brown amb el seu obi et converteix en algú especial.

La qüestió és que ens uneixen, sobretot, les nostres debilitats. La nostra obsessió per donar un sentit a aquesta absurditat a estones terrorífica que és la vida, la nostra necessitat de consol i amor i sentir que deixarem alguna cosa més rere nosaltres que aquesta closca buida. Ja pots sortir a córrer tot el que vulguis que, tanmateix, mai no podràs fugir d’això; pots fer tots els quilòmetres que vulguis amb la bici, suar un riu sencer aixecant pesos al gimnàs; la teva condició humana continuarà esperant-te quan acabis els teus vans intents per escapar-ne, disposta sempre a recordar-te que val més no flipar-te gaire. No és sols el que és obvi, que acabarem tots en el mateix clot. És que ja hi som, allà baix. Hi hem estat sempre. El clot és la vida, on intentam treure un poc el cap amb els nostres aguts comentaris sobre la darrera pel·lícula de Jonathan Glazer, o amb el nostre sobreactuat entusiasme quan algú ens parla de la tercera temporada de The Bear o la gira de reunió d’aquell grup que escoltàvem de joves, quan érem nous i únics i ningú més que nosaltres no sentia les coses com ho fèiem nosaltres, cap ni un d’aquells milers i milers de persones que eren allà, en aquell FIB de fa anys, tots únics i extraordinaris, miraculosament inimitables... “como todos los demás”.