La ginecòloga no era una bruixa malvada
El ministeri d’Igualtat, del govern espanyol, “inclourà el reconeixement de la violència obstètrica per llei”, un concepte que el Consell General de Col·legis Oficials de Metges considera “desafortunat”. Segons el ministeri, “violència obstètrica”, per exemple, és “una cesària quan no és necessària” (i perdonin el joc de paraules), una “episiotomia per rutina” o “un part instrumental quan no és imprescindible”.
Naturalment, tothom explica la fira segons li va. ¿Les infermeres que ajuden al part i que provoquen aquesta violència –segons llegeixo, de vegades “amb paraules com ara «no empenys bé»”– són les mateixes que aplaudim perquè “ho donen tot” amb el covid? N’hi deu haver, d’estressades, de maleducades, no ho dubto (i alguna partera estressada i maleducada també). Vaig confiar en la doctora que em va assistir al part (i en la llevadora, amb qui encara enraono) perquè ella era la que en sabia, la que veia com anava tot. Acabo de llegir que hi ha dones que consideren el part “com una violació”. Llavors, ¿el violador és el cap (gegantí, no cal dir-ho) del bebè? No dubto del sentiment, de la sensació. Però per aquesta raó, perquè un part és una cosa molt bèstia, físicament, la meva idea de no-violència obstètrica va ser l’epidural. La injecció que fa que no pateixis. Si ens anestesien per arrencar-nos un queixal, trobo que el dolor del part no és, per res, més “honorable”.
Sé que hi ha dones –i cadascuna ha de poder triar– que volen “sentir-lo”, aquest dolor. I hi ha dones –en conec– que pràcticament no l’han sentit. Després d’hores empenyent, suant, tothom està nerviós i segur que la violència va en les dues direccions. Només vull dir, a tall d’exemple, i respectant el que cadascú pugui fer (que de vegades no es pot, perquè hi ha complicacions), que l’episiotomia (que és un tall) és una manera d’evitar que la carn s’esquinci, que és molt pitjor. No és que la ginecòloga sigui una sàdica que ho fa per fotre’t.
