Que lluny sembla. Encara no fa un any, el govern espanyol obligà tots els treballadors per compte aliè a fitxar amb l’objectiu de controlar les hores de feina extra que es feien sense ser abonades ni compensades. O així es va dir. Podia semblar, en tot cas, una imposició de la presencialitat i fins i tot una minva de la flexibilitat que no sempre són sinònims de productivitat ni d’eficiència. Amb el confinament, però, literalment de la nit al dia, a la majoria se’ls ha imposat el teletreball, es pot fitxar digitalment o, si més no, quasi ningú no pensa en aquesta qüestió. Cadascú a ca seva, les classes són virtuals, les reunions són telereunions i la presencialitat és tecnologia. Sigui com sigui, de sobte s’ha girat la truita en l’àmbit laboral.
Se n’estan girant moltes, de truites, en les setmanes que duim d’ençà que es va declarar la pandèmia del coronavirus. La truita és cosa que es volta en sec, amb un moviment ràpid, perquè es faci pel costat oposat. Qui ens havia de dir, fa tot just dos mesos, que el camp prendria el protagonisme a la costa? Qui, com s’informa al present setmanari de l’ARA Balears, podia pensar que gairebé en començar la temporada alta, la mobilitat s’intensificaria a l’interior de les Illes en comptes de fer-ho a vorera de mar? Qui pensava que el turisme i el consum d’allò que no és de necessitat bàsica s’aturarien i l’agricultura local s’activaria com mai? Quants hauríeum encertat de situar a un costat de la truita els ingredients que són essencials separant-los dels que no ho són? Qui podia preveure que, en el moment de l’any de començar la massificació de carrers, platges i carreteres, la que es cuinaria és la banda de la distància, la solitud i la quietud? Podria continuar, són moltes les monedes que ara ens mostren l’altra cara.
Potser no hi és de més recordar que molts d’aquests canvis ja els hem viscut, en sentit oposat, no en sec, però sí de manera bastant ràpida encara no fa un segle. Tot i que sigui a tall d’exemple, record padrines contar que a les seves mares, pel fet de ser dona, els pares els havien deixat en herència el pitjor de les possessions familiars. Als germans, homes, el camp; a les germanes, dones, l’arena, la costa. Allò que creien que no valia res, en pocs anys va ser una petita fortuna. Un gir a la truita que, en tot cas i malauradament, es va cremar pel nou costat.
Qualsevol tomb és temporal, i més en aquests moments tan extraordinaris. Fa un parell de dies, entrevistant Xavier Pastor, en una part de la conversa que no pots encabir a la transcripció per manca d’espai, em recordava alguns missatges o ordres que s’estan donant durant la pandèmia que contravenen els que es donaven darrerament. És molta la gent que havia començat a interioritzar que el transport públic i col·lectiu és millor per a la sostenibilitat que no el privat i individual. També s’havia fet molta feina de conscienciació en l’eliminació o la reducció dels plàstics d’un sol ús, i anava calant. Ara, excepcionalment, sabem que hem de tirar els guants de plàstic després de sortir de cada una de les botigues on compram els queviures. El transport públic està pràcticament aturat i es demana que qui hagi de fer servir el cotxe hi vagi tot sol. Aquesta truita és de les que s’hauran de tornar a girar quan passi aquesta crisi sanitària. Altres, segurament, també, però podríem aprofitar l’experiència per aprendre a coure’n amb moderació els dos costats, sense cremar-ne un i tampoc deixant de tenir cura de cuinar l’altre. Tot plegat, en la justa mesura, fa la truita.