Glasgow - Londres passant per Madrid

Setmana d’expectació continguda. Miram cap a Glasgow desitjosos de sentir alguna notícia o acord vertaderament significatiu, però alhora intuint que no tendrem aquesta sort. Que sentirem una vegada més discursos molt ben travats, però accions que no s’hi adiuen gens, sense compromisos ferms ni vinculants per part dels principals responsables, sense mesures suficients per compensar els països, nacions o estats més afectats i menys culpables, i veient com es teixeixen aliances publicoprivades que aplanen el camí perquè la iniciativa privada faci les inversions (a benefici propi) o s’inventi els mecanismes de finançament per augmentar deutes il·legítims, mentre s’assegura poder i continuar sense gaire més que un rentat de cara verd a les seves expectatives d’augment de beneficis que ara troben nous nínxols de mercat. Transicions verdes, solucions tecnològiques, compromisos magres que deixen fora allò vertaderament important i tímides aportacions de pressupost que no ens salvaran d’un augment de més dels 1,5º de temperatura global al planeta que seria desitjable.

Alhora, Antonio Turiel, físic, matemàtic i investigador del CSIC, ens adverteix per activa i per passiva en les seves múltiples intervencions arreu en els últims mesos que la festa s’acaba: que no hi ha ni energia, ni materials per a aquesta transició. Tal com afirma Turiel: “Les matèries primeres que sostenen el nostre consum energètic estan arribant als seus ritmes màxims d’extracció”. Hi ha també altres veus que s’aixequen en el mateix sentit i ens preocupen no tant pel que diuen, sinó per com se’ls ignora des dels poders públics i polítics que prenen decisions. És el cas també de Luis González, investigador i activista ecologista que aquesta setmana advertia en una entrevista pública que “No estam només davant un tema conjuntural, sinó davant un procés sostingut i que té un mar de fons, que és una deriva cap al col·lapse de la civilització industrial”. Luis González investiga i explica la manca de subministraments per terra i mar que ja s’està donant, la manca de matèries primeres i una crisi energètica que amenaça l’economia mundial. La Xina ja fa talls d’energia de manera periòdica i aquesta setmana el govern d’Àustria advertia la seva població que es preparàs per a una possible fallida elèctrica de llarga durada. Al govern espanyol li ha faltat temps per sortir a dir que a l’Estat no hi ha cap risc i tot el subministrament energètic està assegurat. S’ha de tenir molta gosadia o ser molt insconscient, bàsicament perquè tenen evidències que no és cert i, si no, basta que escoltin mitja hora Antonio Turiel, que si bé explica molt bé les diferències dels sistemes elèctrics, també explica la realitat del gas i com ara mateix res és descartable. I que com diu Luis González, el que abans era gairebé impensable ara és més que probable i quasi inevitable. Com seria d’important que les institucions deixassin el negacionisme climàtic, el negacionisme respecte de la situació futura que afrontam, d’escassetat i vulnerabilitat i sense alternatives, tal com hem construït les nostres societats. Com d’important seria que assumissin la realitat i s’hi avancessin amb un canvi d’estratègia.

Per si la resposta del Govern de l’Estat ja és decebedera i genera una certa incredulitat inquietant, la desesperació ve quan la nostra presidenta no és que negui, és que directament ignora la situació del món global en el qual viu. I per demostrar-ho, aquesta setmana era a la World Travel Market per assegurar que el turisme britànic recuperarà les xifres de 2019 a les Illes la propera temporada. Que la començarem a l’abril i que tot tornarà a ser meravellós. Com hauria estat de vertaderament transcendent que hagués viatjat a Glasgow per comptes de Londres i s’hagués posicionat amb un discurs vertaderament rompedor i sense escletxes de la necessitat i urgència de prioritzar –davant les evidències científiques i provinents dels analistes i investigadors– que les Illes avancin cap a un nou paradigma d’adaptació als reptes que ja són avui una realitat, per tal que les generacions futures tenguin l’oportunitat de sostenir les seves vides en aquestes illes. Que hagués anunciat la creació d’un un think-tank d’experts, científics i savis a porta tancada, estratègic i d’urgència, que permetés abordar quins han de ser els objectius essencials d’unes polítiques socials i econòmiques, energètiques i agroalimentàries, de sòl i de transport, etc., per afrontar amb garanties el futur d’escassesa de recursos a escala global, d’augment de preus i les inèrcies de la crisi climàtica que condicionaran i incidiran directament en la vida i l’economia d’aquestes illes i arreu del món en els propers anys (de fet, ja ho comencen a fer). Una declaració que exigís el compromís de la resta de forces polítiques i que interpel·lés l’Estat a anar en la mateixa direcció. Unes polítiques més enllà del curtterminisme habitual. Unes polítiques excepcionals per a una etapa de la humanitat sense precedents en la qual ella haurà estat la presidenta d’unes illes que continuen somniant en pluges de turistes com a solució a un tema que s’entesten a creure que és puntual i conjuntural. I no, d’aquesta no ens en sortirem amb més turistes, perquè no hi ha sortida que ens permeti pensar a recuperar absolutament cap normalitat per molt anòmala i indesitjable que fos. A aquesta realitat que afrontam, només ens resta adaptar-nos-hi i canviar radicalment d’estratègia, amb perspectiva social, intergeneracional, climàtica, global i ecològica, i com abans millor, que ja feim tard.

Margalida Ramis és activista ecologista i portaveu del GOB