23/01/2024

El poder i la glòria

1. Operació Catalunya. L’expresident valencià Ximo Puig deia, a l’ARA, que l’operació Catalunya és “el més greu que ha passat en democràcia”. I Pedro Sánchez hi afegia: “Com no s’uneix Espanya és amb retallades, corrupció i la guerra bruta de Rajoy”. Ara veurem en què queda tot això. Els papers comencen a estar sobre la taula, resultat de diverses investigacions (i filtracions) periodístiques i no pas fruit d'actuacions ordenades dels poders de l’Estat. Documenten una verdadera guerra bruta, en temps de Rajoy i de l’inefable Fernández Díaz, l’home que considera que en nom de Déu tot li està permès.

Les coses del poder van a poc a poc, i especialment quan no interessa que se sàpiguen, i de moment la justícia ha mogut una sola fitxa i des de la Fiscalia de Barcelona. Han estat les escoltes i les falsedats construïdes contra l’exfiscal Martín Rodríguez Sol, que la dreta va convertir en sospitós de complicitat amb l’independentisme, els motius de la primera actuació judicial. Veurem si aquest primer pas obre altres camins. El sol fet de dubtar-ho ja és tot un indici del nivell de contaminació entre poders, que és un llast de la democràcia espanyola. Sense que, cal dir-ho tot, les altres estiguin lliures de pecat, però és que aquí venim d’un passat que encara té capacitat d’empastifar.

Cargando
No hay anuncios

De moment, s’ha començat a documentar el que ja se sospitava. I es confirma l’enorme irresponsabilitat de Rajoy, que durant cinc anys –de 2012 a 2017– no va fer absolutament res per resoldre políticament el conflicte català. Aquesta deixadesa va fer que, quan les aigües van pujar, Rajoy es posés en mans de l’aparell repressiu de l’Estat i de la justícia. Un fracàs polític que ha tingut costos considerables per a tots. I ara és precisament la justícia, la que ha perseguit l’independentisme, qui haurà de clarificar la guerra bruta autoritzada per un president que va optar per deixar fer. S’arribarà a la clarificació necessària per recuperar un mínim de confiança? O s’intentarà seguir negant el que és evident? 

Les dificultats de renovació del poder judicial posen en evidència les zones de confusió entre política i justícia. El PP porta cinc anys donant allargs perquè creu que l’actual composició el beneficia. I fa així un trist servei al poder judicial, sense que aquest es desmarqui, com seria desitjable. Les informacions comprometedores han sortit a la llum. Ja no es pot mirar a un altre cantó. Les responsabilitats de Rajoy i els seus clamen al cel. La democràcia espanyola viurà amb aquest episodi una verdadera prova de qualitat. I el president Sánchez hauria de ser el primer interessat que s’arribi fins al final. Cal saber qui i com va violar drets bàsics dels ciutadans amb l’obscena coartada de la pàtria en risc. L’operació Catalunya és un escàndol que posa a prova les institucions espanyoles. Fins on es podrà arribar?

Cargando
No hay anuncios

2. Adeu, Nadal. Que difícil deu ser aguantar el tipus quan s’arriba molt jove a mite mundial i en vint anys es cremen les forces i cal reinventar-se. Rafa Nadal cau molt bé a molta gent: ha arribat a ser un dels millors tenistes del món, sobre la base d’un esforç i una dedicació total i amb generositat a l’hora d’expressar-se. Era el triomf de la voluntat. No transmetia la sensació de facilitat d’un Federer a qui semblava que el tenis li sortia espontàniament, però seduïa per un joc que era una expressió permanent del desig de guanyar. Aquestes carreres tenen límit, al voltant dels quaranta anys, i Nadal s’ha estrellat a l’hora d’arribar-hi. Com si de cop hagués perdut aquest sentit de la realitat que l’havia fet genial. Era un error cantat voler tornar a jugar a la seva edat, després d’un any de patiments. I ha reblat el clau en començar a prendre posicions l'endemà. L’acceptació d’un imprecís rol d’ambaixador de l'Aràbia Saudita, és a dir, d’icona per netejar la imatge d’un país muntat sobre l’autoritarisme feudal i la submissió de les dones, que utilitza l’esport per comprar voluntats a Europa, deixa Nadal despullat. Trist final. Deien que el seu destí era ser l’hereu de Florentino Pérez a la presidència del Madrid, no voldria creure que aquesta fuga té a veure amb aquest objectiu.