Glosats de tristor per a infants albats

Som les històries que hem viscut, les bones i les que no haurien d’haver existit. Unes i altres ens configuren al llarg de la vida, ens acompanyen i al final ens donen sentit. Ho dic perquè fa poques setmanes, al cementeri de sa Pobla, inauguràvem un espai de memòria dedicat als infants albats, als que partiren abans de néixer i als infants de pit o de uè que traspassen els dies posteriors al part. Són petites i tendres vides truncades que haurien hagut de ser, però que una força invisible i punyent fa que no siguin. En la majoria dels casos parteixen sense resposta, en silenci, deixant un buit i un dol difícil de superar i d’explicar. De fet, aquesta tristesa i dol no se superen mai ni s’assimilen, senzillament aprenem a conviure amb la tristesa més insuportable que puguem imaginar. El temps ens ajuda a assumir-ho, res més. He llegit a qualque lloc que els pares no haurien de viure la mort dels seus fills i és cert. És veritat que l’arribada d’altres infants a la parella minvarà el dolor. Però el bressol, aquell bressol, continuarà buit la resta de la seva vida. Res no ho podrà substituir, cada fill és únic. M’agrada que ara emprin l’expressió ‘Estels del Cel’. Són paraules encertades que defineixen molt bé els sentiments generats per les filles i fills que haurien d’haver estat agombolats als braços dels pares. Una vegada s’ha tallat el fil vermell de la vida, queden com a llumetes enceses a la volta blava del cel immens. 

L’obra dels escultors Antoni Tomàs Simó, Rafel Caldes i Jaume Pol ha estat encertada: un cor blanc amb dues grans ales, situades sobre un monòlit enorme de pedra granítica que representa una mare amb el seu fill. Unes ales per volar, per existir, per acompanyar. Un cor que batega al cel, aquell espai infinit que miram quan ens abraçam i ens fa sentir la nostra immensa petitesa. A partir d’ara els pares desolats tindran un espai tranquil i íntim on poder deixar caure les llàgrimes vives del seu dol. I hi deixaran unes flors blanques mentre s’abracen per fer suportable la pèrdua i la seva dissort. 

No fa gaire temps que les pèrdues i els dols gestacionals i perinatals s’havien de viure en completa solitud. No se’n parlava, més aviat s’amagava i es passava el dol entre una mescla creuada de sentiments com la culpabilitat o l’eterna pregunta del perquè ens ha tocat a nosaltres i als altres no. Afortunadament, avui en dia podem mirar el cel amb més esperança. Els ‘Estels del Cel’ ja no estan sols. Hi ha mans esteses i associacions que ajuden a eixugar les llàgrimes de les ànimes trencades. Escolten els teus crits d’impotència o senzillament t’estenen una mà per a l’abraçada.

La història de na Tonina és un dels milers de fils vermells trencats que podríem contar. Va ser concebuda quan feia uns mesos que el cometa Hale-Bopp va visitar la terra. Els seus pares feia anys que la somiaven, l’esperaven. Cada horabaixa sortien a veure la immensa cua blanca de l’estel, brillava d’una manera mai no recordada per la memòria humana. Deien que aquella meravella del cel els havia dut la seva filla i li donaven les gràcies. Tenien l’habitació pintada i neta, la robeta preparada, el nom ben posat, el bressol amb els peluixos... tot a punt per a l’arribada. A nou mesos, pocs dies passada la data prevista del part, el cor de na Tonina va deixar de bategar... mort sobtada signà un metge. Què volia dir amb la mort sobtada? Per què? Per què? Cap resposta i l’ànima esbrellada. El cometa Hale-Bopp se’n va endur na Tonina de la mateixa manera com l’havia duta, eren els dies en què va deixar de veure’s des de la terra. Els pares pogueren tenir la filla en braços, tenia la cara tranquil·la i rosada, s’acomiadaren d’ella i amb una petita caixa blanca la dugueren a enterrar al poble, amb els seus. Una caixa blanca per una albada, al seient de darrere del cotxe. Les mans i el cor buits i l’habitació silenciosa sense cap plor ni cap rialla. Enteneu per què n’hem de parlar?

Amb na Caterina hem cercat els planys de dol i el crit del poble, els dels avantpassats. Hem cercat els glosats de tristor, les cançons de mort per a albats, que són planys en vers d'una llargada considerable. Expressen el dol per la mort de persones estimades. D'origen precristià, varen aparèixer com a mitjà màgic per actuar sobre els difunts i facilitar-los l'assoliment del lloc definitiu de residència. Pensàvem que trobaríem aquests cants documentats a l’obra del folklorista mallorquí Antoni Serrà titulada Els glosats de tristor (2005), però el resultat ha estat decebedor. Serrà diu: “Tampoc no hem trobat cap plany dedicat a la mort d’infants, perquè sembla que les convencions demanaven unes pràctiques diferents”. Res més, cap glosat d’albats, ni un gemec, ni una paraula escrita. Les “pràctiques diferents” esmentades per Serrà fan referència a l’obra de Nenola-Kallió, una folklorista finlandesa de renom, que el 1982 va publicar Studies in Ingrian Laments. Curiosament, mentre escrivia aquest article, vaig descobrir un llenguatge quasi oblidat, la veu de les campanes: la veu de Déu. I aquí sí que hi trobarem els infants albats, els infantons de uè.