Glosses sobre Xavier Nogués i la Rambla bombardejada (1938)

D’unes glosses d’Andreu Avel·lí Artís (Barcelona, 1908-Sitges, 2006) a la secció “L’accent de Barcelona” de Revista de Catalunya (1938) un mes abans que els franquistes ocupessin la capital catalana. Aquest periodista signaria amb el pseudònim de Sempronio a partir dels anys 1940. Deia Josep Faulí en l’edició en llibre d’aquestes cròniques (Ed. 62, 1985) que Andreu Avel·lí Artís va posar “riquesa, varietat, normalitat, actualitat i claredat” en aquest cicle de notes barcelonines en “un any de guerra en què tot començava a anar de mal borràs...”

[...] Xavier Nogués. Aquest final d’any 1938 haurà estat particularment pròdig amb els artistes. Els finals d’anys anteriors ho eren només amb els literats. Enguany, els salons de pintura, de dibuix i de gravat han fet caure damunt de la gent del pinzell, del llapis i del burí els profits morals i materials d’una sèrie de premis. Entre tants, vull destacar el “Premi Marià Fortuny”, que ha estat adjudicat a Xavier Nogués. No és que al mestre li calguin consagracions. Però ara, arran del Premi, és bo destacar com li escau aquest títol de mestre, puix que cap més artista a casa nostra no s’ha vist com ell seguit d’una tan nodrida legió de seguidors i d’imitadors. El cinquanta per cent del dibuix a Catalunya “nogueneja” a grans crits. Els bútxares de Xavier Nogués, aquells homes de gran nas i de bigotis sortint sota el barret fort, han esdevingut tipus representatius. I això no hauria passat si Nogués els hagués creat arbitràriament, obeint només la seva fantasia. Per a imposar-se a la consciència del país, aquests ninots havien d’ésser el que realment son: fills d’aquest mateix país, figuracions plàstiques d’un aspecte important de l’esperit de Catalunya. L’adéu a les Rambles. Les bombes han esclatat en plena Rambla. Les Rambles que havien somrigut i triomfat de les bombes primàries dels temps de Mr. Arrow [detectiu anglès contractat aquí per investigar els atemptats terroristes de principis del segle XX], ara s’han vist materialment desfetes pels ginys temibles de la guerra aèria. Per a molts barcelonins, per a molts forasters, les Rambles son simplement un tòpic de turisme ciutadà. Per a mi, però, son quelcom del tot diferent. Els meus trenta anys s’han descabdellat al voltant de la Rambla. Les meves aventures de criatura tingueren per escenari els porxos i els jardins de la Plaça Reial, i les meves primeres apetències de luxe es desvetllaren a la llum dels aparadors del carrer de “Fernando”. Per això les bombes a la Rambla del Centre m’han impressionat particularment. La Rambla aquella havia perdut ja el seu color, els seus habituals, els seus encisos. Li faltava el darrer sacrifici, que era perdre la seva mateixa forma. Barcelona caòtica, Barcelona a estones desolada de les darreries de l’any 1938, a quines renaixences estàs promesa? ¿Quines sorpreses reserves als qui ens ufanàvem de conèixer el teu accent?