El goig de la despreocupació
No he anat a pescar mai amb canya. Però moltes vegades hi he pensat mentre dedicava l’estona a la lectura. Em sembla que són dues activitats que tenen algun punt en comú: són relaxants, requereixen paciència i, de tant en tant, ofereixen l’alegria de la recompensa.
A la novel·la Adaptar-se, de la parisenca Clara Dupont-Monod (Les Hores), l’estrebada del fil va arribar aviat: tot just començar a llegir-la i ja havia pescat una frase que va fer rendir-me a la lectura. "La despreocupació, una noció perversa, només s’assaboreix un cop s’ha extingit, quan s’ha convertit en un record".
Aquesta reflexió sàvia fa referència a uns pares que, havent creat una família feliç, amb un fill i una filla, han d’entomar la discapacitat severa de la seva tercera criatura. Un cop s’han enfrontat a aquesta dramàtica realitat, aquests pares joves parlen “dels seus últims moments de despreocupació”, quan no n’eren conscients ni ho valoraven.
L’autora va viure de primera mà el que significa l’arribada d’un infant discapacitat per a una família –la seva, quan era petita–. D’aquesta experiència, a la qual ha confessat en entrevistes que està molt agraïda, n’ha sorgit una novel·la tendra i delicada, profunda i vital.
A la regió muntanyosa de les Cévennes, una família sana i feliç veu com la despreocupació desapareix de la seva vida amb el naixement del tercer fill, que no hi veu, no parla ni es mou, ni ho farà mai. En contra del pronòstic dels metges, el nen viu un grapat d’anys. L’originalitat de la narració de Clara Dupont-Monod és que aquesta realitat, que han de viure moltes famílies arreu del món, ens arriba des dels punts de vista dels germans. El germà gran, patidor, que fa de la protecció al germanet la seva missió a la vida; la germana mitjana, que rebutja aquesta criatura discapacitada que anul·la l’alegria dels pares i li pren l’atenció del germà gran (i que, òbviament, se’n sent culpable), i l’últim germà, nascut quan el nen malalt ja és mort i creix aombrat per la seva poderosa absència ("els absents també eren membres de la família").
La descripció minuciosa i poètica d’una natura que els fa companyia arrodoneix aquest relat breu i poderós, que t’enxampa pel clatell i no et deixa anar fins a l’última pàgina.
Clara Dupont-Monod, especialista en literatura medieval i periodista, ha seduït els lectors francesos amb aquesta novel·la, guardonada amb els premis Fémina i Goncourt des Lycéens. Aquesta escriptora assegura que haver conviscut amb un germà amb paràlisi cerebral la va fer ser més pacient, més tolerant, menys nècia. I acaba preguntant-se: ¿i si els inadaptats som nosaltres?, ¿i si l’anormalitat resideix en una societat que vol apartar els diferents?
L’autora d’Adaptar-se assegura que escriure aquesta novel·la no li ha resultat terapèutic perquè només l’ha pogut escriure quan havia passat el dol i havia decidit seguir endavant. Una opinió que potser no cal compartir, però sí tenir en compte. I també afegeix que s’ha escrit molt del costat negatiu de la família, però que també hi ha un costat extraordinàriament positiu, fins al punt, diu, que qui no té família se’n fabrica una.
