González i Zapatero
En la seva intervenció de dissabte al congrés que ha celebrat el PSOE aquest cap de setmana a València, Felipe González va fer una cosa interessant des del punt de vista psicoanalític, i és que no va parlar de política, ni d’economia, ni del PSOE i ni tan sols d’Espanya, sinó d’ell mateix. Va reivindicar el seu dret a la discrepància (el mateix dret que sovint ell ha negat a aquells que considera que no en són mereixedors, com ara els catalans que demanen el dret a votar en un referèndum sobre l’autodeterminació) i, com solen fer darrerament els autoritaris, es va presentar com una víctima (en el seu cas de Pedro Sánchez, que es veu que li té mania). A partir d’aquí no va aportar res més que una disquisició completament irrellevant sobre les coses que ell fa bé i les que no fa malament, sempre segons el seu propi criteri. S’ha d’admetre que així es posava en sintonia amb els nostres temps, que són d’egos sobrealimentats. L’art i la literatura fa temps que s’han omplert d’això que en diuen autoficció, que no són més que interminables soliloquis dels autors i els artistes sobre ells mateixos, i, en injusta correspondència, a la política també hi proliferen els personatges -grans, mitjans, petits i minúsculs- que es dediquen a la contemplació intensiva del propi llombrígol. Segurament aquesta fascinació per ells mateixos és l’element que ha convertit González en parella de ball d’Aznar en ocasions assenyalades.
En contraposició, Zapatero és un expresident espanyol que va a la seva i que no ha tingut un increment espectacular del seu patrimoni, segurament perquè no parla en nom dels oligopolis que controlen l’economia i les finances i que sostenen un sistema polític corromput. Tampoc no fa la sensació d’estar mirant constantment el seu propi personatge històric, el perfil que deixarà a la posteritat, com sí que fan González i Aznar, o solia fer Jordi Pujol. Zapatero ha fet costat a Pedro Sánchez en aquells aspectes en què González li ha fet més intencionadament la traveta: l’aliança de govern amb Unides Podem, les polítiques de memòria històrica, els indults dels presos polítics, la taula de diàleg amb Catalunya o el torcebraç permanent amb un poder judicial conjurat per fer caure aquest govern i fer-ne entrar un del PP amb Vox. Zapatero també ha assenyalat la necessitat de trobar una sortida política per a Puigdemont i els exiliats, ha advertit sobre el substrat d’extrema dreta que existeix a les forces armades espanyoles i, de moment, ens estalvia les glosses sobre ell mateix.
Per la resta, el congrés del PSOE ha estat molt somrient però ha pecat del mateix que peca tot allò que fan els socialistes -ara socialdemòcrates, una denominació audaç- espanyols: que s’ha fet a rebuf del PP. El PSOE ha perdut molts de trens en els darrers quaranta anys per voler ser un partit “del sistema” i no aparèixer com a “radical”, i ara confia que sigui precisament la radicalització del PP (cap a l’extrema dreta) el que li deixi camp per córrer dins el centre (socialdemòcrata) i guanyar eleccions.
