Gorbatxov va alliberar la Unió Soviètica, però no la va poder salvar

A l’antiga Unió Soviètica, els acudits polítics eren el principal vehicle subreptici d’expressió de l’opinió política. Un dels que corria poc després de l’arribada al poder de Gorbatxov el 1985 plantejava la següent pregunta: “En qui es recolza Gorbatxov al politburó?” La resposta: “En ningú. Es pot moure tot sol”. 

L’ascens d’un líder dinàmic, jove i carismàtic després d’un seguit de funerals de dirigents senils que repapiejaven (Leonid Bréjnev, Iuri Andrópov, Konstantín Txernenko) era una novetat engrescadora per si sola. Si s’hi suma l’obertura radical, la franquesa i la voluntat de canvi que Gorbatxov va implantar pràcticament des del primer dia, s’entén que l’eufòria fos tangible a tots els territoris soviètics.

Gorbatxov va morir dimarts i, avui en dia, seria difícil trobar algun rus que en tingui un record positiu, i encara més algun que en tingui la imatge valenta i heroica que se'n té habitualment a Occident. Per als que, com Vladímir Putin, enyoren l’imperi perdut, va ser l’home que va destruir el poderós estat soviètic. Per als liberals, va ser el líder que no va aconseguir encaminar el seu successor en la direcció correcta.

Però en aquells primers dies emocionants del seu lideratge, Gorbatxov, que als 54 anys era dècades més jove que la majoria de les relíquies senils que l’envoltaven al politburó, era una estrella del rock d’abast mundial. La Unió Soviètica estava a punt de tocar fons. Els prestatges dels comerços estaven buits en una economia totalment espremuda per una maquinària militar voraç. Un exèrcit d’agents i informadors del KGB esclafava brutalment qualsevol desviació pública de la ideologia oficial, en què no creia ningú. El món exterior era un somni prohibit.

I, tot d’un plegat, va arribar aquest líder jove, amb un somriure ampli i un accent que recordava les seves arrels d’una zona rural del sud, proclamant un evangeli engrescador de “nou pensament”, perestroika (reconstrucció) i glàsnost (obertura). No podem continuar d’aquesta manera, va declarar mentre aportava saba nova al Kremlin. En una voràgine de compareixences improvisades, va exposar que la societat s’ofegava sota el pes del sistema jeràrquico-burocràtic i la cursa armamentística, que calia canviar-ho tot, i fer-ho radicalment. De vegades, apareixia en públic amb la seva encisadora dona, Raïssa, i sovint s’endinsava entre la multitud extasiada. Els russos no havien vist res de semblant d’ençà de Nikita Khrusxov, més de vint anys abans, però ara era molt més emocionant, lliure i contagiós.

Una escena que recordo especialment es va produir en un viatge de Gorbatxov a Leningrad durant la primavera del seu primer any de mandat. El principal telenotícies del vespre, que amb els seus predecessors havia esdevingut una recitació ritual de propaganda, va mostrar Gorbatxov conversant i fent broma al carrer. La seva famosa testa calba, amb la gran marca de naixement, pujava i baixava entre una gentada que s’empenyia. “Us escolto –va fer–. Què voleu dir?” “Continua com vas començar”, va cridar un home. Després, una dona imponent, amb un pentinat de rusc ros que s’elevava per damunt del dirigent, va comentar, empesa per la gent contra Gorbatxov: “Acosta’t al poble i et farem costat”. “M’hi puc acostar més que això?”, va replicar ell amb un ampli somriure.

Era una química que anava molt més enllà dels canvis econòmics que va iniciar. Els tabús es van esvair. La gent va començar a parlar amb llibertat, els diaris van començar a informar de debò, les arts van viure una gran eclosió, es van omplir les esglésies. Els dissidents, amb Andrei Sàkharov com a cas més notori, van tornar dels camps de treball i de l’exili intern. Van sorgir debats autèntics i fins i tot votacions veritables en una assemblea legislativa soviètica que s’havia dedicat a aprovar lleis com a mer tràmit. Potser no era el que perseguia Gorbatxov, però, als ulls de l’opinió pública, tot era mèrit seu. Durant el mandat dels seus predecessors, qualsevol expressió artística políticament atrevida es considerava que pretenia esquivar la censura. Durant el de Gorbatxov, es veia com una prova més del desgel.

L’entusiasme no se circumscrivia a la Unió Soviètica. A tot el bloc soviètic i arreu del món, l’ascens d’un nou líder agosarat va cridar l’atenció fins i tot abans que arribés a la cúspide. Durant una visita de Gorbatxov a Londres després que agafés el relleu com a número dos reconegut del Kremlin, el diari britànic Sunday Times proclamava en un titular: “L’ascens d’una estrella roja a l’Est”. Margaret Thatcher, l’aleshores primera ministra britànica, va emetre el seu famós judici: “Em cau bé, el Sr. Gorbatxov. Ens podem entendre”.

Els ciutadans del que llavors era l’Alemanya Occidental, que vivien en un país dividit enmig d’un immens arsenal, van celebrar amb una passió especial els esforços de Gorbatxov per posar fi a la Guerra Freda. Recordo la gentada concentrada davant de l’antic ajuntament barroc de Bonn, aleshores capital de l’Alemanya Occidental, que cantava “Gorby! Gorby!” mentre el dirigent firmava el llibre de visites a l’interior. Un sondeig d’opinió públic va registrar la vigília d’aquella visita el 1989 un colpidor 90% de respostes afirmatives a la pregunta de si Gorbatxov era digne de confiança.

També a Berlín Oriental hi va haver càntics de “Gorby! Gorby!” amb motiu de la visita del líder l’octubre del 1989 per celebrar, juntament amb els envellits líders comunistes, el 40è aniversari de l’Alemanya Oriental com a estat, un viatge que va precipitar directament la caiguda del Mur de Berlín un mes després. Un mite popular als Estats Units atribueix a Ronald Reagan aquell fet històric, però les forces que va desfermar Gorbatxov a tot Europa de l’Est van ser incomparablement més importants.

Havent estat testimoni de la desintegració de l’imperi soviètic des de Moscou i després des de Berlín, se’m fa difícil d’imaginar que cap altre agent del canvi, a banda de Gorbatxov, hagués pogut aconseguir el desmantellament pacífic d’un sistema que estava pràcticament enfonsat. Va haver de ser un comunista convençut qui intentés canviar el sistema des de dins, però el sistema era irressuscitable.

Gorbatxov se’n va adonar els seus últims anys. “El sistema antic es va enfonsar abans que el nou tingués temps de començar a funcionar i la crisi social va esdevenir encara més aguda”, va proclamar en el seu discurs de renúncia el desembre del 1991. Als Estats Units, la majoria va pensar que era evident que el final de la Guerra Freda i la caiguda d’un sistema totalitari es percebrien universalment com un fet positiu. A Rússia, però, molts van lamentar la pèrdua de la condició de gran potència, una nostàlgia que Putin va aprofitar per reconstruir un Kremlin autoritari.

Tot i això, quan em vaig assabentar de la mort de Gorbatxov, el primer que em va venir al cap va ser aquell somriure ampli, aquella eufòria contagiosa, aquella fe coratjosa en el canvi i aquells càntics de “Gorby! Gorby!” de persones a qui estaven alliberant. Aquesta és l’autèntica herència de Mikhaïl Gorbatxov.

Copyright The New York Times