El govern de Trump ha entès malament la meva investigació
La meva primera pregunta, quan la Casa Blanca va revelar el seu règim aranzelari, va ser: “Com van calcular uns aranzels tan elevats?” Al capdavall, se suposa que els aranzels recíprocs tracten altres països com ells ens tracten a nosaltres, i els aranzels estrangers sobre els productes nord-americans no s'acosten en absolut a aquests nivells.
L'endemà la situació esdevingué personal. L'Oficina del Representant Comercial dels EUA va publicar la seva metodologia i va citar un article acadèmic elaborat per quatre economistes, entre els quals jo, aparentment per donar suport a les seves xifres. Però ho van entendre malament. Molt malament. Discrepo fonamentalment de la política i l'enfocament comercials del govern. Fins i tot si es prenen al peu de la lletra, les conclusions de la nostra investigació suggereixen que els aranzels calculats haurien de ser dràsticament menors, potser d'una quarta part de la mida.
Comencem per l'error més greu. L'oficina va dir que havia calculat els aranzels recíprocs a un nivell que teòricament eliminaria els dèficits comercials amb “cadascun dels nostres socis comercials”, un per un. És un objectiu raonable? No. Els desequilibris comercials entre dos països poden sorgir per moltes raons que no tenen res a veure amb el proteccionisme. Els nord-americans gasten més en roba fabricada a Sri Lanka que els ciutadans d'allí en productes farmacèutics i turbines de gas nord-americans. Aquest patró reflecteix diferències en recursos naturals, avantatges comparatius i nivells de desenvolupament. Les xifres del dèficit no suggereixen, i encara menys proven, una competència deslleial.
Hi ha alguns arguments raonables a favor de reduir el dèficit comercial general, com ara reduir els riscos del nostre deute. Aquests arguments, però, no s'apliquen país per país. El premi Nobel Robert Solow va explicar-ho amb humor: “Tinc un dèficit crònic amb el meu barber, que no em compra ni una maleïda cosa”. Segur que Solow també tenia un superàvit crònic amb els seus estudiants.
A fi de la discussió, concedim al president Donald Trump el seu objectiu d'eliminar tots els dèficits comercials, per molt destructiu que això sigui. ¿Podrien tenir èxit, aquests aranzels recíprocs? De nou, no. La fórmula aranzelària del govern suposa que un aranzel imposat a un país no afectarà les importacions de cap altre i ignora qualsevol implicació per a les exportacions. Aquests supòsits poden funcionar per a una acció contra un petit soci comercial, però no per a l'àmplia salva anunciada. Un aranzel elevat sobre les peces d'automòbils japoneses podria provocar un augment de la demanda d'importacions procedents de Mèxic i viceversa. I els aranzels conviden clarament a les represàlies i amb el temps poden augmentar el valor del dòlar, dos factors que molt probablement deprimirien les exportacions nord-americanes.
Continuem. No només concedirem al govern el seu objectiu, sinó que també ignorarem els defectes de la fórmula aranzelària. Aleshores ¿semblen correctes els aranzels calculats? No. La fórmula del govern utilitza quatre xifres diferents per calcular els aranzels, incloent-hi les importacions i exportacions de cada soci comercial. La part directament relacionada amb la nostra investigació és una estimació de quant canvien els preus de les importacions en resposta als costos addicionals imposats pels aranzels.
El valor d'aquest terme, conegut com a taxa de traspàs, no és obvi i depèn de com es comportin les empreses. Si els exportadors estrangers redueixen els preus per compensar totalment els aranzels i mantenen invariables els preus d'importació, el traspàs seria zero. Alternativament, podria ser del 100% si els exportadors no cedeixen, cosa que significa que els preus d'importació pujarien al mateix ritme que els aranzels.
Alberto Cavallo, Gita Gopinath, Jenny Tang i jo vam estudiar els aranzels imposats a les exportacions xineses el 2018 i el 2019. Vam descobrir el que uns aranzels de, diguem-ne, el 20% més van fer. Això representa un traspàs als preus d'importació d'aproximadament el 95%, que és el valor que jo hauria introduït a la fórmula aranzelària del govern.
Com a resultat d'aquestes i altres decisions metodològiques, els aranzels recíprocs, si finalment s'apliquen, portaran els tipus aranzelaris de mitjana al seu nivell més alt en més de cent anys. La seva amplitud és sorprenent, ja que afecten grans economies com la xinesa i l'europea, i també petits països en desenvolupament i amb mercats emergents com Jordània i Zàmbia.
Si l'oficina de comerç hagués utilitzat un valor més proper al 95% de la nostra feina, com crec que hauria d'haver fet, els aranzels haurien estat només una quarta part del que són.
Copyright New York Times
