Podem governar el turisme?

La massificació turística no és un fenomen nou, ni és intrínsec de Barcelona. Després del parèntesi dramàtic de la covid, les previsions per a aquest estiu tornen a ser de rècord, especialment a l’Europa occidental, fruit de la inestabilitat que viuen altres zones geogràfiques.

El sud d’Europa va rebre el 2023 prop d’un terç de tots els dòlars dels turistes internacionals, més de 500.000 milions, xifra que s’ha triplicat en 20 anys i que supera de llarg els 150.000 que reben els Estats Units. El turisme ha estat un tractor important de la recuperació postpandèmia per a les economies del sud d’Europa, que avui aporten un bon gruix del creixement anual de la UE.

L’increment sostingut de l’activitat turística té dues conseqüències que avancen en paral·lel: el sector és palanca de desenvolupament per a moltes ciutats i regions, però és també, cada cop més, generador d’un malestar ciutadà que cristal·litza i s’expressa de manera mimètica a llocs com les Canàries, Màlaga, les Balears, i també a Barcelona. El dret legítim a la protesta ha de ser sempre compatible amb el respecte per la gent que visita la ciutat; aquest és un debat complex que no vol solucions simplistes i acusatòries, ni actituds reprovables com les que hem vist aquests dies. 

Possiblement, bona part dels que participen en aquestes concentracions viatjaran aquest estiu, com el que escriu. El turisme forma part d’una conquesta social derivada de la millora de les condicions laborals i de vida de bona part de la població. Però també és l’expressió d’un sistema de valors orientat al consum, que a vegades converteix els indrets en productes, arrossegant un tipus d’indústria que no sempre ha vetllat per un bon encaix amb els espais visitats. Tampoc el sector públic ha tingut prou agilitat per regular fenòmens com l’esclat de l’allotjament turístic sota el paraigua de les economies de plataforma. 

Malgrat tot, el turisme és una història d’èxit, però hem de redefinir què entenem per èxit, i mesurar-lo en termes d’impacte social, condicions laborals o identitat de la ciutat, i no només en nombre de visitants o resultats econòmics. A Barcelona, el sector turístic representa un 14% del PIB, dona feina a més de 150.000 persones i sustenta sectors com el comerç, la restauració, o una part de l’oferta cultural, que no seria viable sense l’aportació dels visitants a l'econimia dels museus, per exemple. És, i continuarà sent, un sector econòmic important, però cal regular-lo.

La demanda turística és imparable, i ningú té una vareta màgica per modular-la a conveniència. Cal actuar sobre l’oferta, perquè el que no podem fer és quedar-nos de braços plegats. Barcelona va ser una de les primeres ciutats a abordar-ho, i tenim instruments com el PEUAT (Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics), que han replicat altres ciutats, o un pla de gestió per als espais de gran afluència.

Ens cal anar més enllà. Volem incrementar la fiscalitat turística perquè la mateixa activitat generi recursos a la ciutat que financin el sobrecost en transport, seguretat o neteja que suposa tenir una població flotant diària de 200.000 persones de mitjana. Aquest no és un impost al sector, sinó als turistes, que són ciutadans temporals i han de contribuir a finançar els serveis que utilitzen.

Aquests ingressos generen també un retorn social a la ciutat, reinvertits en desenes de projectes com el Grec, la Mercè, la cavalcada de Reis, el Festival de Sopes del Món de Nou Barris o el de Circ a les Corts. Ara ens permetrà també climatitzar 170 escoles amb energia verda.

D’altra banda, hem anunciat la intenció d’erradicar l’oferta de pisos turístics a tota la ciutat, una mesura que busca recuperar habitatge i evitar conflictes de convivència als veïns. Com en moltes altres ciutats, a Barcelona falten pisos, i l’existència de 10.101 habitatges que són utilitzats com a actiu inversor no hi ajuda. Les ciutats no s’ho poden permetre, Amsterdam o Nova York impulsen iniciatives similars.

Aquest objectiu requerirà acords amplis i un debat madur. En parlarem amb el sector, sempre que el diàleg parteixi de la voluntat d’aportar per construir solucions, no de l’amenaça del litigi legal. Alguns actors voldran optar per la batalla jurídica, perquè defensen els interessos d’un negoci que els resulta molt lucratiu, ja ho hem vist abans, i també en altres ciutats. Però l’Ajuntament no renunciarà a la seva responsabilitat reguladora per defensar l’interès públic, que avui implica fer front a la crisi de l’habitatge amb tots els instruments possibles.