Gràcies (?) per respectar la meva orientació sexual

Aquesta setmana he entrevistat Fulgencio Coll i n’he pogut observar moltes coses interessants. A més de liderar les files de Vox a l’Ajuntament de Palma,Coll va ser cap de l’Estat Major de l’Exèrcit de Terra entre 2008 i 2012.De fet, ell mateix destaca que va coincidir amb la socialista Carme Chacón com a ministra de Defensa durant el govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Em va explicar que havia conegut Chacón “quan estava embarassada” i va remarcar la seva feina ‘malgrat’ aquest fet. I ho va fer per lloar la tasca de Patricia de las Heras, qui va ser nomenada presidenta de Vox quan “estava embarassada” i que, segons Coll, és “una dona excepcional” que ha fet una gran feina dins del partit. D’aquí es deriva un primer senyal d’alarma, perquè els esforços de Coll per fer veure com treballen de bé dues dones embarassades tenen aparença d’argument desfasat i anacrònic, de fet superat, perquè és tan evident que qualsevol dona embarassada pot fer una bona feina que fa mandra fins i tot escoltar-ho.

Durant la conversa, Coll va fer honor a la seva fama de persona amable i educada i només es va tensar quan aquesta entrevistadora li duia la contrària. El sus a les meves preguntes el va donar la col·locació d’una petita bandera d’Espanya damunt la taula que vàrem compartir, un petit tros de tela carregat de simbolisme que marcava la frontera entre el meu espai ideològic i el seu, una mena de trinxera als costats de la qual parlaríem. Pensava que Fulgencio Coll, amb una llarga trajectòria a l’exèrcit, seria una d’aquelles persones nostàlgiques del franquisme, que anhelen més ordre i disciplina en una societat llibertina que ha fet del relativisme moral el pa nostre de cada dia. I potser ho és, per molt que aclareixi en nombroses ocasions que no és una persona d’extrema dreta –excusatio non petita, accusatio manifesta. Però em va descobrir una altra faceta que em va sorprendre, perquè el vaig veure ben actualitzat pel que fa a teories de la conspiració internacionals. Va assenyalar el moviment woke com a enemic –woke significa ‘despert’, i aquesta paraula ha passat a fer referència a la consciència entorn de les desigualtats socials de tota mena. Els woke defensen causes com l’antiracisme, el feminisme, els drets del col·lectiu LGTBI, etc. També em va parlar dels fils foscos que manegen els titellaires de la globalització, que ens diuen com hem de menjar, com ens hem de comportar; en definitiva, com hem de viure. I, sense qualificar-se, em va fer veure que es considera un rebel, que no està disposat a acceptar normes d’empresaris poderosos que volen controlar el món sencer.

I, en una ostentació de modernitat, es va mostrar satisfet que ell i jo poguéssim parlar la mar de bé, sense posar-nos mala cara, malgrat que estam als antípodes ideològics. Per acabar, em va assegurar una cosa: “Jo respect la teva orientació sexual”, em va dir mirant-me als ulls mentre jo intentava amagar l’estupor, perquè no sap quina és la meva orientació sexual. Idò gràcies (?).