Graduats STEM: un coll d’ampolla?
Avui escric dos articles en un. El primer és concís: “En aquest dia i hora no hi ha res més important a Europa que contenir Putin i ajudar Ucraïna”. El segon, de rutina, s’adreça a un aspecte de rellevància per a l’economia catalana.
En el futur de Catalunya podríem imaginar-nos una economia que combina tres models. El primer: una economia balneari que atreu jubilats i visitants de tot el món i on la salut és més ben atesa que l’educació. El segon: una economia industrial amb un gruix notable d’empreses exportadores, i on la formació professional és un factor clau de competitivitat. El tercer: una economia de serveis avançats, intensiva en graduats universitaris de tota mena i, en particular, de graduats STEM (science, technology, engineering and mathematics ).
El pes relatiu dels tres models dependrà, en bona part, del que fem ara. Com que, simplificant, al capdavall el que compta és que l’economia generi bons sous, és important que hi hagi un pes significatiu dels serveis avançats. No sé si la Seat va cap a una fàbrica on una multitud de robots munten bateries i motors que venen de fora de Catalunya, o cap a una empresa que, de manera anàloga a com ha evolucionat la Hewlett Packard de Sant Cugat, dissenya automòbils i contracta molts enginyers. El segon escenari és millor.
Una forma de propiciar els serveis avançats és assegurar una presència forta de graduats STEM en el mercat de treball. De fet, l’ecosistema d’innovació català n’està constantment reclamant més. Hi ha dues vies, en absolut mútuament excloents, per encarar aquest repte.
1. Importar talent. Aquí el factor “país atractiu per viure-hi” ens ajuda. Ja ara el talent importat és un component decisiu, i, per tant, molt benvingut, de l’ecosistema. Des d’un càlcul molt catalanocèntric té, a més, l’avantatge que ens arriba format. Estalviem.
2. Formar talent. És a dir, disposar d’un sistema de formació capaç de generar un contingent de graduats STEM suficient per abastir la demanda. Tenim, però, un problema: la formació pública està subvencionada i això fa que només puguem cobrir una demanda creixent incorrent en un cost fiscal creixent. La situació és comuna a tot Europa però és més greu per a jurisdiccions fiscals estressades. Seria encara pitjor si, com caldria, ambicionéssim disposar d’un sector de formació en STEM que fos referent europeu. Tenim, amb escreix, el capital intel·lectual per ser-ho, però topem amb la dificultat que si té qualitat, i a això no hi podem renunciar, llavors el sector atraurà molts alumnes externs que, amb una probabilitat alta, no romandran a Catalunya. Això seria desitjable des de la perspectiva de l’educació superior com un sector econòmic que exporta, però també insostenible. El contribuent català sufragaria el cost però no en rebria el benefici i, a més, el cost fiscal augmentaria amb el nombre d’alumnes, i aquest nombre, amb la qualitat. Li va passar a Valònia a principis de segle, quan les seves facultats de medicina es van omplir d’alumnes francesos. Valònia es va veure abocada a limitar-los al 30% de les places disponibles i només va poder escapar a una prohibició europea perquè els tribunals van dictaminar que, per raons de salut pública, Valònia necessita metges. Una Europa que fomenta alhora la mobilitat d’alumnes i la qualitat tard o d’hora haurà d’afrontar aquest dilema amb caràcter general.
El problema, esclar, no existiria si les matrícules cobrissin el cost. Aquesta solució amb caràcter universal no seria justa. Ho seria la tarifació social: el nivell de les matrícules es modula pel nivell de la renda familiar. A Catalunya es va intentar però no va ser políticament viable. Hi ha una objecció a la tarifació social que té un cert pes: és un plantejament paternalista. Els alumnes són adults joves i típicament sense mitjans propis. A finals del segle passat Austràlia va ser pionera en instaurar un sistema que mira al futur i no al passat familiar de l’alumne. Quan un alumne STEM es gradua accedirà a un lloc de treball amb un sou digne. Això fa que un sistema de préstecs sigui econòmicament viable: les matrícules cobreixen el cost i l’alumne rep un préstec que retorna, entrat al món del treball, amb una flexibilitat temporal que depèn dels seus ingressos. Tothom hi guanya. Estic convençut que la lògica econòmica va per aquí i que Europa hi acabarà anant. Confesso que fa trenta anys que penso això i, excepte al Regne Unit, no hi ha hagut moviment. Siguem conscients, però, que en el nostre cas el cost de no fer-ho és un coll d’ampolla en graduats STEM que pot ser greu.
