La gran decantació
1. Teoria. “No escolteu el que diuen, mireu el que ells fan”, recomanava Henri Bergson. I tenia un bon punt de raó: les paraules poden tenir trampa, però els fets no enganyen, llevat que no els vulguem veure, que és un recurs característic de l’espècie humana: negar allò que destorba o que ens desborda. L’any que s’acaba porta incorporats molts senyals que tot dependrà del fet que es vulguin entendre o que s’opti per la comoditat de no donar-nos per eludits. Les societats secularitzades han generat, utilitzant sovint en va el nom de la raó, sistemes de creences –en diem ideologies– que confirmen la tendència humana a comportar-se com un animal religiós: els bons i els dolents, els meus i els altres. I les ideologies polítiques en són les expressions. Aquesta condició és un límit de l’experiència humana?
La societat –en general i en cada una de les parts que l’estructuren– està articulada sobre relacions de poder (començant per la família i seguint per totes les formes que donen marc a les relacions personals). On hi ha dues persones hi ha diferència de potencial. Això comporta el que genèricament en diem ideologies (o creences), enteses com a construccions identitàries per fer més assumible el pas per aquest món, compartint maneres de veure’l i viure’l.
Tota societat necessita dotar-se de sentit i alimentar un cert imaginari propi. Potser la vida no té sentit, però el sentit és necessari per a la vida. Paradoxa central de la condició humana. El sentit dona la il·lusió que ens manca.
L’home és un animal que narra. Necessita explicar-se històries. Les religions han jugat un rol significatiu en la construcció del sentit d’una societat. I les ideologies sovint es mouen en la seva lògica: unes veritats fonamentals com fonament intocable. Cal disposar de narratives compartides per fer comunitat. I la política entra en abús de poder quan pretén imposar-les, és a dir, convertir-se en dipositària i validadora del relat autèntic.
En les societats contemporànies, aquestes històries no poden ser ni globals ni definitives. Ens hem d’acostumar a entendre que la multiplicitat de fins (individuals i col·lectius) poblen l’espai social i supleixen la gran finalitat exclusiva i d’obligatòria observança pròpia dels totalitarismes religiosos o laics. És el sentit de la societat oberta.
El futur de la convivència humana depèn del fet que realment aconseguim diferenciar l’àmbit del que és convencional de l’àmbit del que és fonamental, de manera que es puguin pactar les regles del joc col·lectiu sobre la base de la màxima llibertat possible per a tothom sense que ningú desenfundi el seu fonamentalisme per tirar contra els altres. Les democràcies liberals han estat una forma raonable per fer possible un alt nivell de diversitat i respecte. I desgraciadament, com ha dit aquests dies l'Institut Varieties of Democracy de Göteborg, no es pot dir que anem gaire bé. El seu darrer informe diu que al final de 2023 un 71% de la població mundial vivia sota règims autocràtics. Deu anys abans era un 48%. Estem al nivell de 1985, quan Gorbatxov va arribar al poder a Rússia.
2. Pràctica. És propi d’aquestes dates l’exercici de fer balanç de l’any. I és important no passar de llarg aquells senyals més indiciaris de noves formes de dominació. Sens dubte aquest any la reelecció de Trump és una advertència ineludible. A més, ve il·luminada per la figura d’Elon Musk que, deixant de costat tota cautela, s’ha posat a marcar el pas i dirigir les operacions del nou president per demostrar que ha arribat el moment d’adaptar les institucions a les noves relacions de poder fruit d’una autèntica revolució en les dinàmiques del capitalisme. Hem d’agrair a Musk que no tingui cap escrúpol, perquè així no podrem argumentar ignorància: el relat és concret, fa temps que el difon a través del seu poder mediàtic. I té pressa, perquè, com ell diu, la democràcia li fa nosa.
La incessant radicalització de les dretes europees i americanes confirma que no és una fabulació d’un milionari capriciós. En aquest ambient, la mà de Netanyahu arrasa a l'Orient Mitjà amb una dinàmica destructiva fora de qualsevol noció de límits, i cada cop és menys notícia, avalat per la passivitat de les principals potències mundials. Alhora que la Xina imposa la seva presència a l’economia mundial des de la seva singular autocràcia, que Milei encapçala la llista dels incondicionals admiradors de Trump i que Putin busca construir ponts amb l’extrema dreta europea. L’informe de l’Institut de Göteborg avisa: l’autoritarisme postdemocràtic s’estén imparablement. I Europa es debilita amb l’extrema dreta amenaçant al poder fins i tot a França i Alemanya. Qui avisa no és traïdor.
