La Gran Dimissió canviarà el treball?

La Gran Dimisisió –com s’anomena el fenomen que aquest any ha portat molts nord-americans a abandonar la feina a un ritme rècord– va arribar al punt àlgid a l'agost, quan 4,3 milions de ciutadans, gairebé el 3% de la població activa, van plegar de la feina. Els analistes preveuen que a curt termini la situació no millorarà gaire; segons els pronòstics, els pròxims mesos hi haurà un llarg període d’escassetat de mà d'obra, cosa que agreujarà les demores en la cadena de subministrament.

Per què hi ha tanta gent que plega de la feina? Potser, en part, perquè no necessiten els diners a conseqüència dels anomenats xecs d'estímul concedits pel govern federal, de la suspensió dels pagaments dels crèdits estudiantils o de mesos de contenció de la despesa privada. I en part també perquè la gent pateix per la seguretat al lloc de treball en un país on la població vacunada no arriba al 60%.

Però també pot ser que la Gran Dimissió sigui una mena de vaga laboral espontània i informal: una petició col·lectiva dels treballadors, que exigeixen uns augments de sou substancials i altres prestacions després de dècades de congelació i rebaixes salarials. Si és aquest el cas i ens fixem en la història, la Gran Dimissió podria ser el començament d'una important transformació de les condicions de treball als EUA.

Recordem la situació a França a les primeres dècades del segle XX. Durant la Primera Guerra Mundial, al país es va viure un greu dèficit de mà d’obra perquè va augmentar la producció industrial però, en canvi, va baixar l'oferta de treballadors assalariats (a conseqüència de la mobilització de tropes). Quan va acabar la guerra, la pandèmia de la grip del 1918 va reduir encara més la població activa. El 1920, quan la pandèmia va començar a minvar, encara persistia la falta de mà d'obra, a causa sobretot de l’elevadíssim nombre de morts que es van cobrar la guerra i la “grip espanyola”, i també del baix índex de natalitat.

El primer ministre Georges Clemenceau va intentar resoldre la falta de mà d'obra facilitant la immigració a França de treballadors –majoritàriament homes– i animant les dones franceses i els joves a incorporar-se o reincorporar-se a la població activa. Gràcies a aquesta afluència de treballadors, molts empresaris van poder mantenir els salaris baixos, tot i el dèficit generalitzat, cosa que al seu torn va atiar el ressentiment dels treballadors i va desembocar en un període de vagues generals i salvatges a tot França entre el 1917 i el període immediatament posterior a la pandèmia.

Centenars de milers de treballadors francesos van organitzar una sèrie de “grans dimissions” a tot el país en forma d’aturades, alentiments de les cadenes de muntatge, vagues organitzades pels sindicats i altres accions destinades a pressionar els empresaris. L'atur voluntari –l’abandó deliberat del mercat laboral durant llargs períodes– també va ser una estratègia eficaç, per bé que menys habitual.

Al final, aquests actes de protesta a gran escala i la negativa a treballar es van traduir en un important canvi en la legislació laboral i, en alguns casos, en uns salaris més elevats. El 1919, per sufocar els aldarulls a l’època d’inflació accelerada posterior a la postguerra i per frenar l’entusiasme creixent pel comunisme, Clemenceau va promulgar, uns 20 anys abans que els Estats Units, la jornada laboral de vuit hores i la setmana laboral de 40. Aquestes millores no van resoldre tots els problemes, perquè al llarg de la dècada següent l’empresariat va intentar minar aquestes mesures, però els treballadors francesos van saber aprofitar la falta de mà d'obra com a catalitzador i com a eina primordial de negociació per aconseguir millors condicions laborals i salarials.

Si, com molts sospiten, la falta de mà d'obra del 2021 expressa en part la insatisfacció generalitzada dels treballadors, l'exemple francès és encoratjador. Demostra que, en els períodes de falta de mà d’obra, els treballadors tenen una capacitat d’influència considerable per aconseguir importants canvis en els salaris, la legislació laboral i les condicions de treball.

Però, a diferència del que va passar a França fa un segle, l’actual escassetat potser no serà temporal. És possible, doncs, que els treballadors nord-americans tinguin encara més capacitat d’influència en el futur a causa del ràpid envelliment de la població activa i la impressionant caiguda de la natalitat durant la pandèmia del coronavirus.

¿Les empreses continuaran cobrint les vacants a partir de les borses de treball per a adolescents i gent gran, i estalviant personal amb tecnologia com la intel·ligència artificial i els robots? ¿O els Estats Units seguiran el guió de la França de la Primera Guerra Mundial i facilitaran l’entrada de més immigració per resoldre els problemes de falta de mà d’obra a llarg termini?

Encara que l’empresariat sigui capaç de mitigar aquesta escassetat, el sentiment antitreball i l'atur voluntari cada vegada més generalitzats entre la Generació Z fan pensar que les característiques de l’ocupació continuaran canviant. Durant la Gran Dimissió, els empresaris han aconseguit retenir alguns obrers i administratius amb augments salarials, horaris flexibles i opcions de teletreball. Si continua l’escassetat, potser caldran canvis més radicals per atreure els treballadors: l’augment del salari mínim, més dies de vacances pagades, la implantació formal d'una setmana laboral més curta...