Gran èXode digital

Fer que pari el soroll. Aquesta utopia, o una derivada similar, encapçala l’èxode de X (abans Twitter) que s’ha precipitat després de la recent victòria de Donald Trump. Milions d’usuaris, que ja estaven descontents amb la plataforma des que la va adquirir Elon Musk, s’han llançat a explorar noves terres virtuals. Bluesky és l’alternativa preferida. És comprensible: allunyar-se de la crispació, llepar-se les ferides, intercanviar opinions des de la calma. Però també: no renunciar a la visibilitat virtual, ni a  l’estímul immediat dels likes, al bàlsam superficial per a la soledat… I si fóssim més ambiciosos?

L’èXode també ha accelerat un procés més minoritari, menys palpable, que des de fa algun temps crec observar al meu voltant. La fantasia d’una gran desconnexió digital. Pertanyo a una generació que va aprendre a fer moltes coses amb internet: informar-se, estudiar, jugar, lligar, construir-se una identitat –o diverses–. Per primera vegada, veig com els fonaments del món tal com el coneixem els nadius digitals troben certa resistència interna.

Pocs s’allunyen de les xarxes, però cada vegada són més els que diuen que somien a fer-ho. Comprar-se telèfons totxos, criar sense pantalles o eliminar els perfils de les xarxes socials. El mite de la gran apagada guanya adeptes. No es tracta de dur a terme accions reals contra el sistema, sinó de desitjar que el sistema sigui un altre, que canviï ell sol per poder viure lliures d’internet sense veure’ns-en exclosos. L’envergadura i l’arrelament del paradigma digital són tan aclaparadors que ens resignem, sabem que no desapareixerà encara que nosaltres l’abandonem. Juntament amb la resignació, es fa palesa una manca de creativitat preocupant, potser conseqüència de la nostra mentalitat virtual.

Hito Steyerl, artista i teòrica de la imatge, explica l’empobriment polític en l’era digital. Contràriament al que es va creure inicialment, la relació entre les xarxes socials i els moviments socials no és tan eficaç ni favorable com es pronosticava amb les revoltes ciutadanes de la dècada de 2010. Tot i que les protestes van córrer com la pólvora en xats, fòrums i plataformes, i van sumar cossos a les manifestacions, a llarg termini internet no només no va poder sostenir l’acció directa, sinó que en molts casos va deixar un paisatge social i polític més erosionat. “Les xarxes socials –afirma Steyerl– ens han portat a un estat en el qual formes tradicionals d’organització política s’han debilitat a favor de sortides aparatoses i efímeres als carrers, bàsicament flashmobs, però no han aconseguit constituir-se en organitzacions coherents i progressistes”.

Internet és immediatesa, no fons. Ho sabem. Hem llegit sobre els efectes perniciosos de les xarxes socials en la salut mental, de com s’ha ressentit la premsa a causa del gir digital, de com s’han desvirtuat les nostres relacions. Ser-ne conscients, però, no sembla traduir-se en resolució. Per això, el fenomen que crec observar recentment, aquest fantasiejar amb una gran croada analògica, em crida l’atenció. No es tracta d’un acte militant, sinó d’una aspiració ajornada. No respon a una convicció (“les xarxes socials són perjudicials, hem d’abolir-les”) tant com a un atipament (“em treu de polleguera mirar Instagram”). Davant la impotència de no poder abordar el problema en la seva totalitat, la ficció apareix com un gir alternatiu. El deure és substituït per una declinació, un deixar de orgànic, quimèric. La nostra voluntat política es forja en un tant de bo: el miratge d’una vida sense internet apareix com l’únic horitzó o llavor d’un ordre diferent per a les coses.

Els miratges tenen molts desavantatges i alguna virtut. Per exemple, plantegen preguntes pertinents. Si la fi del món virtual deixés d’habitar únicament el regne de la fantasia i creués el precari pont cap a la realitat, quina forma tindria? A qui beneficiaria? Seria un moviment democràtic o travessat per privilegis? Qui es podria permetre desconnectar? Qui s’ho pot permetre, avui? Que potser no hi ha una relació entre la precarietat i l’ús d’internet i les xarxes? La il·lustradora freelance que penja dissenys a Instagram, la teleoperadora que actualitza la cerca a InfoJobs, la cuidadora que atén a WhatsApp a la matinada... Potser, al capdavall, la gran evasió digital és una metàfora, un recurs retòric per parlar d’una altra cosa. Potser el valor d’aquesta fantasia no és materialitzar-se, sinó convertir-se en una vara per mesurar la realitat.