La gran farsa

La recent elecció del nou alcalde de Barcelona la va materialitzar un nou tripartit, aquest cop format pel PSC, el PP i els comuns. De fet, aquest tripartit no resulta tan nou, si tenim en compte el seu precedent immediat: ara fa quatre anys ja va funcionar a ple rendiment. Només cal canviar Ciutadans per PP, i Manuel Valls per Cirera/Feijóo, per adonar-se que ja és el segon cop consecutiu que el tripartit actua, i que sempre ho fa en la mateixa direcció, és a dir, per impedir que l’alcalde de Barcelona sigui el més votat, es digui Maragall o Trias.

No hi ha dubte que el que ha passat a la capital de Catalunya s’enquadra en la legalitat: el sistema electoral vigent permet aquestes combinacions, que per a molta gent no són més que tripijocs que caldria desterrar definitivament. Ara bé, que una operació sigui legal no li confereix automàticament que sigui del tot legítima. Quan la pretesa legitimitat descansa en una gran mentida, perd la seva essència. És just el que hem viscut a Barcelona: la tria de Jaume Collboni és del tot legal, i alhora del tot immoral, precisament perquè rau en una gran mentida. Una farsa interpretada –mai més ben dit– pels seus tres protagonistes: els populars dient que els seus vots no servirien per pactar amb els comuns, aquests últims dient el mateix però en sentit contrari, i els socialistes dient que o guanyaven o anaven a l’oposició. Una gran farsa, amb tres farsants.

A hores d’ara s’han donat tota mena d’interpretacions del perquè de tot plegat. Hi afegeixo la meva, a risc d’estar equivocada, però fonamentada en l’experiència pròpia de les males arts de la política. A parer meu, el pacte a tres bandes que barra el pas a Xavier Trias es fonamenta en tres càlculs que convergeixen en una mateixa direcció: un càlcul personal, un càlcul electoral i un càlcul material.

M’explico. El càlcul personal correspon a Jaume Collboni. Era el tercer cop que es presentava a l’alcaldia, i era el tercer cop que perdia, senyal inequívoc de la poca adhesió que genera. Tanmateix, en lloc de complir la paraula donada i acceptar la derrota, va dissenyar una operació per salvar-se ell. Humanament, es pot entendre, però porta a una equació perversa: primer jo, després el meu partit, i l’últim la meva ciutat o el meu país. Just al revés de com hauria de funcionar. Ell hi ha guanyat, el seu partit ja ho veurem, i la ciutat hi ha perdut perquè té un alcalde que mai no ha guanyat unes eleccions.

El càlcul electoral el fa el PP, i el fa a Madrid i no pas a Barcelona. La peça de caça major es diu la Moncloa, i la partida es juga el 23 de juliol. El càlcul dels populars és molt senzill: quina decisió em dona més vots a Espanya, o me’n treu menys. I la conclusió resulta òbvia: “antes roja que rota”. El que passi a Barcelona els és absolutament indiferent. En contra del que han dit i repetit, jurat i perjurat, els seus vots han servit per avortar el canvi a la ciutat. Han votat un alcalde que ha estat coprotagonista dels dos mandats dels comuns a l’Ajuntament, i no podran evitar que els mateixos comuns es tornin a incorporar al govern quan hagin passat les eleccions generals. Els populars han sacrificat Barcelona per l’altar de la Moncloa, i no s’han ni despentinat.

Queda el càlcul dels d’Ada Colau. De tots els càlculs, és el que té una manca d’ètica més evident. Fa quatre anys va pactar amb Manuel Valls per ser alcaldessa, ara ho ha fet amb el PP per evitar que Trias sigui alcalde. El càlcul també té un component material: les desenes de càrrecs de confiança col·locats a l’Ajuntament durant els darrers anys, autèntic exèrcit dels comuns, es queden. I ho fan a l’espera que els seus caps naturals tornin properament al govern. Tot plegat té a veure amb la pitjor cara de la política, i no té res a veure amb els principis i els valors que prediquen a tort i a dret. Decisions com aquestes xoquen frontalment amb les proclames de progrés, feminisme, ecologisme, transparència, lluita contra els poderosos i nova política. Qui pacta amb els que van dissenyar l’operació Catalunya i la policia patriòtica per garantir que Xavier Trias, un dels principals objectius de les clavegueres de l’Estat, no sigui l’alcalde malgrat ser el més votat, no mereix que ens creguem res quan apel·la a uns valors que es proclamen als quatre vents i es refreguen a les cares dels altres, però que no es practiquen per la via dels fets. Per les seves obres els coneixereu...

Ara venen eleccions generals. Sentirem uns dient que cal acabar amb el “sanchisme”, mal de tots els mals; sentirem d’altres repetint fins al cansament que només votar esquerres pot impedir que la suma de PP i Vox arribi al consell de ministres. I alguns de nosaltres ens preguntarem si els pactes que s’han fet a Barcelona permeten creure’s res del que sentirem. Però n’extraurem una primera conclusió de cara al proper combat electoral: el que fa nosa de debò, el que incomoda, l’enemic a batre són els partits que només responen davant de la ciutadania catalana. Ni populars, ni socialistes, ni Sumar-Podem, ni per descomptat els ultres de dreta no compleixen aquesta condició. Aquest serà el motiu del meu proper article, que es dirà “Escolta, Espanya”.