Tot i que el que hauria pogut ser és infinitament superior al que és –al que ha estat possible–, el llibre finalment és, diria, imprescindible per reconstruir la primera postguerra a Mallorca fins als primers símptomes de desglaç. No és l’eix d’aquesta reconstrucció, però sí que hi aporta materials valuosos de primera mà. ‘Diario (1940-1951’, del periodista Gabriel Fuster Mayans, és a dir, Gafim, en edició de Margalida M. Socias Colomar, obre una nova col·lecció (Antificció) al catàleg de Lleonard Muntaner, dedicada a memòries, diaris, dietaris i, en general, a aquesta literatura memorialística que tant escasseja en la nostra cultura. El títol de la col·lecció és d’una calculada ambigüitat, tota vegada que la ficció és l’element indispensable per fer memòria.
El llibre de Gafim és un diari d’aquells anys, escrit per un jove que abans de la guerra civil havia fet part a la Universitat de Barcelona d’un grup integrat, entre d’altres, per Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Salvador Espriu i Joan Teixidor, i que decideix afiliar-se a Falange Espanyola, organització a la qual seguirà fidel amb un alt grau de compromís. És allò que en diem un personatge complex, que ha de fer rimar moltes idees de rima impossible, tasca que l’aboca a coartades indignes de la seva intel·ligència.
Afegim-hi un narcisisme i un 'mandarinisme' cultural omnipresents, i tindrem un primer esbós del personatge que transita aquella Palma sotmesa a una indigència moral i material com ara ens costa d’imaginar. La dolorosa paradoxa és que els seus referents són part de la cultura francesa, mentre que la vida sòrdida i paupèrrima de la ciutat no deixarà créixer en molts anys ni idees ni paraules sobre les quals aquells referents puguin projectar gens de llum: perquè aquest home culte i inquiet ha decidit viure d’esquena a una realitat habitada per vencedors i vençuts, pels estralls materials i espirituals de la guerra que ell ha guanyat. No hi ha memòria d’afusellats ni de represaliats. El lector sap que, de fons, hi ha una societat maltractada per estretors de tota casta, fins a la fam, que les presons són plenes i que l’autor, en sortir d’excursió amb els amics, passarà per la vora o per damunt de tombes comunals, clandestines i sense nom. L’autor sap també que encara hi ha sang que no s’ha assecat, però s’estima més observar aquell petit món de l’art, que ni el pas del temps ha fet entranyable, per més que se’ns el fixi en les seves petites il·lusions i curtes enveges.
Gafim, doncs, es refugia en lamentables poquedats; hi regna i s’hi llueix. Consigna al seu diari multitud de situacions en les quals fascina la camarilla o l’auditori, s’infla de goig en congratular-se reiteradament per haver impressionat amb la seva eloqüència autoritats locals de bast enteniment. Quan apareixen a la província comandaments de Falange, ell els va darrere en cerca de l’aprovació, que sovint es manifesta en forma d’enhorabones. La seva lluita per ser “algú” no va més enllà, per desídia, inconstància... Des del principi viu amb la idea que escriurà una gran novel·la de temàtica xueta, cosa que no arriba a succeir. El llibre és un enfilall de bons propòsits que, en no rebre més que l’empenta inicial, esdevenen motius de frustració, que combat erigint-se en centre del seu món..., un triomf mesquí.
Però Gafim és més que tot això. El llibre conté el relat magistral (pàg. 233) d’un viatge amb tramvia en companyia del seu pare. Aquest, en la forma de triar les monedes per pagar al cobrador, projecta la imatge de tot allò que la gent atribueix als xuetes en la seva relació amb els diners. Els sentiments contradictoris –amor filial i vergonya– donen lloc a una d’aquestes pàgines que ens recorden de qui fou company i amic abans de la guerra. També trobarem aquest Gafim en la captura d’atmosferes ciutadanes, en algunes percepcions del paisatge de l’illa, en el dibuix de tota una galeria de personatges del seu món, els pintors Pep Bover, Cittadini, Cook i el seu patrocinat Jaume Mercant; i escriptors com Llorenç Riber i Villalonga. Curiosament, hi ha també un Gafim que deixa testimoni de l’aparició de la corrupció a les institucions, desmentint així el tòpic del rigor comptable durant el franquisme.
L’obra deixa un gust amarg per tantes coses que s’hi callen, per tantes persones tancades en unes inicials que no podem resoldre, per la simbiosi destructiva que s’estableix entre l’autor i el temps que ens narra. Però per res del món voldríem que s’hagués silenciat eternament en unes calaixeres i alguns trasllats.