18/01/2022

Un gran pas per a la humanitat

1. Cridar. Sempre hi ha hagut comportaments histriònics, però hi ha èpoques en què els que els practiquen queden com personatges extravagants que donen color al paisatge i èpoques en què l'estridència és la manera d’estar al món de gent que vol exhibir poder i força. I sovint acaben malament. Ara mateix estem en fase de propagació accelerada d’aquests tipus de comportaments. I, de fet, una gran part de les dretes polítiques han entrat en un desfici en l’art de cridar i no raonar que fa que cada cop vesteixin més extremades. I que no ajuda al prestigi de la política. En aquesta escalada, a l’esquerra, alliberada de vells fantasmes, li costa fer-se notar. I fins i tot alguns grups provinents dels marges del sistema, un cop arribats al poder han abaixat significativament el to. A Espanya, la cridòria, al ritme del conflicte català, s’ha fet patriòtica, ha evolucionat cap a una confrontació de màscares totèmiques que suma negacions de la realitat.

Potser és el soroll acumulat al seu país des de la irrupció de Trump el que li fa dir a Noam Chomsky que hem de saber “fer el que podem, no buscar el que no podem”. És a dir, que “hem d’intentar construir el món que ens agradaria, però afrontant-lo tal com és”. De moment, els demòcrates americans no troben el to i les esquerres europees es dilueixen en el desconcert. ¿La ciutadania els reconeixerà el mèrit d’evitar caure en la provocació? Tanmateix, la conjuntura social, amb la pandèmia i la seva erràtica gestió planant, dos anys després, com un núvol espès sobre el cap d'una ciutadania que pateix per por de fer la vida que voldria, serà un examen exigent per a tots plegats sobre el qual encara és prematur fer pronòstics. ¿A la sortida haurà guanyat la cridòria o tornarà la paraula?

Cargando
No hay anuncios

2. Johnson. Si Trump és la icona que ha portat al límit la lògica de la destemprança com a via per camuflar els interessos d’alguns i mantenir la gent encaterinada, aquests dies en l’escenari públic, dominat pel decorat de la pandèmia, dues figures histriòniques s’han endut el protagonisme. Boris Johnson, un primer ministre que porta el descontrol incorporat, demana perdó una vegada i una altra per haver convertit el 10 de Downing Street en un sala d’oci nocturn. Semblava que la seva experiència de passar per un covid greu l’hauria temperat. Però a Johnson sembla que el cos sempre li demana guerra. Posades les cartes sobre la taula del Parlament, el que és escandalós –i no diu bé de la democràcia britànica– és que no hagi dimitit. És més, que el seu partit no l’hagi fet dimitir. Les dretes atrapades en el soroll no semblen decidides a sortir-ne. I la gent? ¿Els passarà factura? ¿O és que el soroll ja s’ha fet estructural i pot arrossegar la democràcia a qualsevol lloc, com ja amenaça de passar als Estats Units?

3. Djokovic. I en aquesta estela, l’impacte Djokovic. L’exercici de prepotència del que es creu que tot s’ho pot permetre per ser portador d’un esforç que l’ha dut el cim del seu ofici i li dona dret a tot. El mal que fa la ideologia de la meritocràcia. Però li ha passat allò que creia impossible: li ha sortit malament i ara es troba amb un túnel que l'obligarà a abaixar el cap si vol seguir guanyant. Djokovic potser descobrirà que hi ha límits que són per a tots i que pots fer el que et doni la gana però n’has d’assumir les conseqüències. Tanmateix, en aquesta història, els que representen el més sinistre són el seus pares comparant-lo amb Jesucrist i fent-ne un màrtir, embolicant-se amb el nacionalisme serbi, reconegudament supremacista, com es va demostrar en el conflicte iugoslau i els episodis de neteja ètnica. A veure si els pares aprenem que els fills no són propietat nostra i que no hi són per sublimar les nostres frustracions. Seria un gran pas per a la humanitat.