De la Gran Pausa a la Gran Dimissió

La força de l’onada s’ha fet sentir, es fa sentir, sobretot als Estats Units, però no sols allà, tot i que a Europa, especialment a l’Europa continental, la seva força ha arribat esmorteïda. Als EUA, en els divuit mesos que van des de l’abril de 2021 fins a l’estiu de 2022, quinze milions de treballadors van deixar la feina. La cosa no es va aturar aquí. Aquest novembre molts treballadors continuaven marxant. Van ser 4,5 milions, el rècord mensual fins aleshores. És el que s’ha anomenat la Gran Dimissió o la Gran Renúncia.

Es tracta, en un sentit ampli, d’una revolució. No som davant, evidentment, d’una revolució clàssica, ni que tingui gaire a veure amb la ideologia política o la lluita de classes. No hi ha manifestacions, lemes, ni pancartes. No és res organitzat, sinó una onada que s’ha aixecat i que empeny el fet que, en un moment històric determinat, moltes persones prenen decisions iguals o molt semblants. És el resultat de l’agregació de decisions individuals.

Segons un sondeig de la consultora McKinsey, el 40 per cent dels treballadors enquestats van estimar que era almenys “una mica probable” que deixessin la feina en els pròxims tres a sis mesos, mentre que el 18 per cent confessaven que es movien entre el “probable”i el “gairebé segur”. Els resultats són força transversals al llarg dels països estudiats -Austràlia, el Canadà, Singapur, el Regne Unit i els EUA- i no es concentren en un únic sector. Fins i tot entre els ensenyants, els menys propensos a admetre que podrien renunciar a la feina, un terç van dir que era si més no una mica probable.

Alguns analistes -en aquest diari i en altres mitjans- han assenyalat que cal tenir en compte les característiques del mercat de treball als EUA per entendre el que succeeix. Allà, en aquests moments l’oferta de feina és molt gran i força superior a la quantitat de persones que abandonen la seva empresa. La situació propicia que siguin molts els que s’atreveixen a fer el pas, atès que resulta relativament fàcil trobar una altra ocupació. En aquelles societats amb menys atur, deixar la feina fa menys por. Un cas oposat al nord-americà seria, evidentment, el d’Espanya i Catalunya, amb taxes d’atur altíssimes, molt per sobre no ja del nivell dels EUA, sinó de la mitjana europea.

No obstant, tot això no ens ha de distreure de la pregunta essencial. Per què? Per què tanta gent s’ha posat a rumiar alhora sobre la seva feina? Per què tanta gent conclou “Jo plego”? La relació entre oferta i demanda dona confiança, és cert, però és igualment cert que fa molt que als EUA es generen més vacants laborals que no pas renúncies.

Quin és l’origen de la Gran Dimissió? La resposta l’hem d’anar a buscar en la crisi en tots els àmbits que ha causat la pandèmia del covid-19. La societat estressada a què es refereix Peter Sloterdijk (Estrès i llibertat, editorial Arcàdia), una societat, l’occidental, obsedida per l’eficiència, de cop i volta es veu obligada a aturar-se en sec. A fer el que jo en dic la Gran Pausa. Aquesta Gran Pausa té efectes a nivell general, però té també importantíssimes conseqüències a escala estrictament personal, privada.

Inevitablement, tothom ha reflexionat, tothom ha fet balanç, des que el maleït virus es va apoderar de la situació. I ha pensat en la feina, allò a què dedica tantes hores i energies. I s’ha interrogat sobre el sentit i el propòsit del que fa, i que modela la identitat personal de cadascú. I són molts els que s’han adonat -hagin deixat la feina o no- que no els omple, o no els omple prou. Que no se senten realitzats, com es deia abans.

La feina és molt més que una manera de guanyar-se la vida. Els treballadors necessiten percebre que formen part d’un projecte més gran, i que la seva contribució és important i es valora. Volen interrelacions enriquidores amb els seus companys i els seus caps. I també, molt rellevant, poder tenir una vida personal més plena, compatible amb la feina, sense haver d’escanyar la primera per satisfer la segona.

Com ha resumit molt bé l’historiador Benjamin Hunnicutt, de la Universitat d’Iowa, el que s’ha produït és, en definitiva, una “reavaluació massiva” de la promesa segons la qual la feina pot ser més que un mitjà per a un fi i ens pot omplir profundament com a éssers humans. Aquesta reavaluació, aquesta cavil·lació en què s’han submergit milions i milions de persones a tot el món, l’ha provocat, com dèiem, un organisme microscòpic, el virus del covid, i la Gran Pausa a què ens ha obligat.