El gran robatori de cada dia

¿Encara les fan, aquelles reunions diàries de Rodalies "al més alt nivell" que va anunciar fa menys d'un mes la consellera de Territori, amb Adif, Renfe i el ministeri? Què han solucionat darrerament? Els últims dies, quants ascensors i escales mecàniques s’han reparat? O això només ho tracten al més baix nivell? Continuem amb el 25% de trens espatllats? Per què no surt mai ningú amb un mapa explicant on s’està treballant, quins són els pròxims objectius i en quines dates d’execució? O és que no ho saben ni ells? Esclar que potser ningú vol donar la cara, o és que tant se’ls refot.

Amb els trens de l'Estat a Catalunya tothom s'hi veu en cor, tant si parlem de l'Estat mateix –que, com deia aquell, "le pilla lejos"– com si parlem dels sindicats que es neguen al traspàs a la Generalitat (gràcies per aquesta mostra de solidaritat sindical amb els treballadors), o dels grafiters que es posen les botes, o dels lladres de coure que roben amb nocturnitat. Estem assistint a un robatori espectacular de temps de vida dels viatgers i d’impostos dels contribuents. No recordo una imatge de marca més desprestigiada que la de Renfe a Catalunya. Sí, fa dècades ja es feia l'acudit de l'acrònim "Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados", però hi ha una diferència fonamental: als anys setanta, Espanya era un país en vies de desenvolupament i tot era molt justet a tot arreu. Ara, en canvi, fins i tot tindrem DNI digital.

Pel mig, les responsabilitats enganxen el Govern, que no és el causant directe de la humiliació diària però que en surt més esquitxat cada dia que passa. La mobilitat és un dret. ¿Cap dels dos governs socialistes, el català i l’espanyol, creu que té l’obligació de garantir-lo? Perquè si la resposta és que sí, no es nota gens.