El gran tema de la cuina

L’acaben de fer fora de la feina. Estarà a casa, aquest any, i tothom troba que ja està bé, que cobri l’atur i descansi. La dona li diu que sí, que ho faci, que si ella pogués –ella és autònoma– també descansaria. Que no es pot estar tota la vida treballant. No tenien senyora de fer feines, perquè la feina la feia ella. No pas perquè treballés menys.

Però ell deixa la feina. I llavors, a la família, li demanen que col·labori amb la neteja. Cuinar i anar a comprar? No, no. Això és el privilegi. Tothom et celebra i et valora que cuinis. Ningú et celebra i et valora que escombris. Ell anava a comprar i cuinava els diumenges. Menjar de festa major. Mai bledes de dilluns a la nit, sempre arròs de galeres de diumenge. Quan el que cuina el diumenge no és el que cuina el dilluns, malfia-te’n.

Escombrar no ho ha fet mai, tampoc fer rentadores, rentaplats, plegar roba i endreçar-la. No li agrada fer-ho i diu, a la família, que ell si de cas canviarà bombetes. Però les bombetes, totes les coses d’intendència, també les feia ella. A ell, ara, li sembla que escombrar és ridícul, que no fa per ell, que no pot ser. Fa anys que no ho fa i no en veu la necessitat.

Mentre no entengui el que significa fer una olla de bledes i parar taula, amb uns tovallons de paper, per dilluns a la nit, no sabrà exactament què és fer una olla de pasta per diumenge. La cuina del dia a dia és la mateixa cuina que la dels dies de festa i l’ha de fer la mateixa persona. Si no, si qui cuina diumenge és ell, que, un cop acabada la feina se’n va a dormir, que està cansat, i qui cuina cada dia és ella, que sempre recull, cansada o no, la qüestió és tota una altra. I aquest és el gran tema de la cuina.