¿Les grans empreses nord-americanes estan per sobre de la llei?
Adam Smith, fundador de l'economia moderna, sostenia que la recerca de l'interès privat (de guanys) porta invariablement al bé comú. Potser és cert en alguns casos, però és evident que no sempre. Així com l'afany de guanys dels bancs va portar a la crisi financera de 2008, la cobdícia de Purdue i altres empreses farmacèutiques va produir la crisi d'opioides als Estats Units, i el suport de Texaco al règim de Franco va contribuir al triomf dels feixistes a la Guerra Civil Espanyola.
Seria fàcil estendre aquesta lletania de perfídies. Però avui un dels pitjors abusos de les grans corporacions cobdicioses és l'esclavitud infantil. Els amants de la xocolata potser no ho saben, però alguns dels seus plaers culpables poden ser fruit de la feina de nens esclaus. Davant d'acusacions d'aquesta naturalesa, Nestlé, Cargill i altres empreses alimentàries van aconseguir no retre comptes davant els tribunals adduint que, estant elles o les seves filials radicades als Estats Units, no són responsables dels il·lícits comesos a la llunyana Àfrica. Ho fan sabent que als països on té lloc l'explotació infantil no hi ha sistemes de justícia eficaços. A més, fins i tot si a l'estranger es dictés una sentència contra elles, no els suposaria grans costos. Traslladarien les seves operacions a un altre lloc, i per a un país petit i pobre seria difícil (fins i tot impossible) fer valer la sentència.
De tot això se'n va parlar en un cas plantejat aquest any davant el Tribunal Suprem dels Estats Units. El tribunal va sentenciar contra sis ciutadans de Mali que van ser nens esclaus i reclamaven a Nestlé i Cargill una indemnització pels seus patiments. Però en comptes de sentenciar sobre la qüestió de fons, els jutges van emetre sentència (per 8 a 1) sobre la qüestió formal de si és possible jutjar empreses nord-americanes per danys a tercers comesos a l'estranger. Segons el tribunal, la llei nord-americana de "reclamació per greuges contra estrangers" no es pot aplicar "extraterritorialment", perquè això suposaria estendre el dret nord-americà a altres països.
No cal dir que els Estats Units actuen extraterritorialment contínuament, per exemple quan castiguen empreses estrangeres per evadir les seves sancions contra l'Iran. La diferència en aquest cas és que les acusades eren empreses nord-americanes (o les seves intermediàries). Amb la decisió a favor dels demandats, el tribunal va eludir pronunciar-se sobre la manera d'exigir rendició de comptes a empreses que cometin il·lícits a l'estranger. On se les jutjarà si no és en un tribunal nord-americà?
Sense aquesta rendició de comptes, les grans empreses nord-americanes tenen pocs motius per canviar la seva conducta a l'estranger. Si fent servir proveïdors que exploten el treball infantil és possible comercialitzar les nostres xocolates favorites a menys preu, algú que no té interessos morals (una categoria que evidentment inclou aquestes empreses) se n'aprofitarà, en estricte compliment de la lògica competitiva de mercat.
Qui protegirà els nens, llavors? En aquest cas estava en joc un valor nord-americà bàsic: els drets humans. Per als Estats Units és un benefici evident demostrar a la resta del món que les empreses nord-americanes respecten els valors del país, sobretot ara que la brutalitat policial contra la població afroamericana centra l'atenció de la premsa internacional.
Els autors d'aquest article hem presentat en conjunt amb Oxfam un amicus curiae davant el Tribunal Suprem en el qual sostenim que redunda en benefici econòmic dels Estats Units responsabilitzar les seves empreses per il·lícits que hagin comès arreu del món. Creiem que a llarg termini els països que insisteixen en la responsabilitat social corporativa acaben obtenint beneficis (tant per a consumidors com per a empreses).
Al cap i a la fi, els països i les empreses amb bona reputació poden atreure més capital i millors treballadors que competidors menys ètics, i els seus productes seran més atractius per a una generació de consumidors cada vegada més conscient. Els treballadors més joves, en particular, presten molta atenció al que fan i defensen els seus ocupadors. Per això moltes empreses es van manifestar en contra de les lleis de supressió de votants i van adoptar metes de reducció de gasos d'efecte hivernacle.
Però moltes empreses segueixen actuant segons el benefici immediat. Mentre els advocats de Nestlé i Cargill estaven enfeinats per estalviar-se de retre comptes, les dues empreses van emetre les declaracions de rigor contra l'esclavitud infantil. Però si aquesta és la seva postura real, per què no van voler exposar els seus arguments davant d'un tribunal? Els seus ben pagats advocats eren defensa més que suficient contra la representació dels malians. Si les empreses perdien no seria perquè els faltés un bon assessorament jurídic.
Com ens assegurem que les empreses no fan a l'estranger el que mai intentarien fer a casa? És impossible eludir aquesta pregunta quan la globalització ha estès els vincles comercials d'empreses occidentals amb països pobres proveïts de marcs legals molt limitats. No és una qüestió d'extraterritorialitat, sinó de posar fi a la competència desregulatòria despietada. Els Estats Units han de donar al món garanties de la conducta decent de les seves empreses sense cap doble vara de mesurar.
Fins que això no passi, Cargill, Nestlé i altres empreses presumptament culpables de pràctiques contràries al medi ambient i els drets humans han de ser jutjades al tribunal de l'opinió pública. La seva recerca incansable per no rendir comptes per les seves accions parla per si sola.
Geoffrey Heal, professor a l'Escola de Negocis de la Universitat de Columbia, és coautor d'aquest article
Joseph Stiglitz és premi Nobel d'economia
Copyright Project Syndicate
