Grans veritats a l’hora dels insomnes

Un fotograma del documental.
2 min

Dimarts a les dotze de la nit, a La 2, vam poder veure un documental torbador. Una franja horària, per cert, batejada com “l’hora dels insomnes, els noctàmbuls, les parelles en crisi, els politoxicòmans i fins i tot algun aficionat al cinema” pel crític i presentador Antonio Gasset, que acaba de morir i que coneixia perfectament aquestes hores impossibles de pantalla. Com ell mateix va demostrar, però, sovint és quan s’emeten continguts interessants. 

Documentos TV estrenava La industria de los bebés ucranianos, un reportatge que s’endinsava en el negoci dels nadons gestats per mares de lloguer, o el que ara s’anomena gestació per substitució, que queda més fi. El documental arrencava a la sala on setanta bebès van quedar desatesos durant el confinament més estricte. Ni les clíniques de fecundació donaven l’abast per atendre els nounats com calia ni les famílies que havien encarregat les criatures podien recollir-los. Les imatges eren devastadores perquè els bebès semblaven un estoc de material en una fàbrica. 

Periodísticament s’oferia les dues cares d’aquesta pràctica. Per una banda, la felicitat dels pares que aconseguien el seu nadó i els arguments dels empresaris que es lucren amb aquest negoci. Però també indagava en la part més fosca: l’explotació física i econòmica de les mares gestants, la seva situació de desprotecció mèdica, la demostració dels enganys i abusos a què són sotmeses, les atrocitats comeses quan les criatures neixen amb alguna discapacitat, la clara relació entre l’auge d’aquest negoci i la pobresa del país i el masclisme que el manipula: catàlegs de dones en què els seus òvuls tenen un preu en funció de la seva bellesa i nivell d’estudis i en què apareixen fotografiades en actituds sexualitzades i com a models. 

També era interessant observar el vocabulari que fan servir aquests centres de fecundació: els pares que encarreguen i paguen entre 40.000 i 60.000 euros pels nens són anomenats “pacients” i en cap moment es fa servir el terme “compra” en el procés d’adquisició de la criatura. El documental també mostrava les perspectives de futur dels seus empresaris: en els propers deu anys pretenen multiplicar per mil la quantitat de nadons gestats –ara en venen cinc mil a l’any– i esperen, en el futur, poder procrear gràcies a úters artificials. Una distopia que ens convida a imaginar la creació d’exèrcits, mà d’obra barata i fins i tot ciutadans al servei d’una ideologia reproduïts i ensinistrats en fàbriques des de la més tendra infància.

Sorprenentment, La industria de los bebés ucranianos és un dels pocs casos en què el periodisme televisiu ha gosat investigar i analitzar el negoci dels ventres de lloguer. Una pràctica creixent al voltant de la qual sembla que hi hagi un tabú per aprofundir en els detalls i en els aspectes ètics, morals i delictius, com el tràfic d’humans i l’explotació de les dones. Potser passa perquè és un negoci que satisfà les necessitats de les classes més acomodades. I potser per això ens ho emeten a l’hora dels insomnes.

stats