De grapes
Una cosa queda clara amb el nou episodi viscut al Parlament dimarts passat, i és que a Gabriel Le Senne basta mostrar-li un pedaç amb la imatge d’Aurora Picornell perquè envesteixi com un bou. No crec que a Le Senne pugui molestar-lo gaire la imatge taurina, sent com són, ell i els del seu partit, defensors i devots de la tauromàquia.
Es pot retreure a Mercedes Garrido i Pilar Costa, vicepresidentes de la Mesa, que la seva intenció de provocar el president de la Cambra –amb les camisetes estampades amb la imatge de les Roges del Molinar que el mateix Le Senne va esqueixar al juny– fos tan evident. Però també s’ha de reconèixer que va ser eficaç, perquè Le Senne hi va caure allò que se’n diu de quatre grapes. En un primer moment va semblar que intentava mantenir mínimament les formes, però després li va ser superior, es va descompondre i va protagonitzar un nou escàndol que ha tornat a sortir a les pantalles de totes les Espanyes. Ara que en parlàvem, el comportament de Le Senne fa pensar en allò que va dir Voltaire sobre Rousseau (i ja em disculparan els lectors que hagi reunit els cappares de la Il·lustració amb el nostre obcecat president del Parlament en una mateixa frase): que, en llegir-lo, li venien ganes de caminar de quatre grapes.
Que Gabriel Le Senne no sigui capaç de comportar-se amb el decòrum que el seu càrrec exigeix és greu, però encara ho és més que aquesta mancança obstrueixi el funcionament de la cambra legislativa. En el decurs de la nova escaramussa, el nostre home va arribar a escainar que ell presideix el Parlament d’acord amb el seu criteri. No és així, naturalment: el president del Parlament ha d’exercir les seves funcions d’acord amb el reglament de la cambra. L’expulsió de Garrido i Costa va ser una decisió presa d’acord amb una interpretació del reglament absolutament personal, que ara els lletrats de la casa hauran de dilucidar si va ser acceptable o no. Només això ja és causar una dilació, un entrebanc a l’activitat parlamentària.
Però pitjor és que l’episodi acabàs comportant la suspensió de la sessió i, per tant, un nou retard en la votació a la proposta (del PP i Vox) de derogació de la Llei de la memòria històrica. Perquè més enllà dels escarafalls de Le Senne amb la imatge d’Aurora Picornell i les Roges del Molinar, allò vertaderament greu és la voluntat, per part dels partits de la dreta, de tornar a enterrar les víctimes del franquisme: dins les fosses comunes que els van cavar els seus botxins, i dins l’oblit que la dictadura, i els seus hereus ideològics, han intentat imposar, sense aconseguir-ho, al llarg de més de vuitanta anys.
Allò important és que els actuals partits de dreta pensin que les víctimes del feixisme no tan sols no mereixen reconeixement i reparació, sinó encara més menyspreu i més violència: violència institucional i simbòlica, perquè ja no els poden infligir més violència física ni psicològica. Le Senne és un perdedor que s’ha aferrat a un càrrec, com n’hi ha tants. Però si continua allà, mentre té un procés judicial obert per delicte d’odi, és perquè l’hi manté el PP, i si l’hi manté és perquè l’acord de fons –pel que fa a les idees i també pel que fa als odis– és més ampli del que mai voldran admetre. La reparació de la memòria de les víctimes del feixisme és, arreu d’Europa, un requisit democràtic: derogar aquesta memòria és, per tant, una agressió contra la democràcia. I sotmetre la Llei de memòria a aquesta espècie de viacrucis, de rebequeria en rebequeria d’un president intemperant, és una falta de respecte a la ciutadania.
