Gratis total?

Hi ha realitats antiintuïtives que resulten males d’acceptar o d’explicar, però que són tan caparrudes com la resta de la realitat. És el que passa, per exemple, en parlar de la gratuïtat de les coses. Qui pot estar en contra que allò que vol sigui barat o, millor encara, gratis total? La gratuïtat, però, no sempre és la millor opció i pot comportar, a més, conseqüències no desitjades.

Ho saben perfectament els organitzadors de determinats actes culturals que, tot i la irrellevància econòmica de la mesura, opten per mantenir un preu d’entrada per evitar que el clima general de l’esdeveniment s’acabi ressentint: gent que entra i surt quan no toca, públic que només hi guaita una estona, grups en què els diferents membres mostren una motivació desigual, ús dels mòbils, xerrameca... Sembla mentida, però fent pagar una entrada mòdica o testimonial, se solucionen tots aquests problemes de cop. I, francament, tots hi sortim guanyant.

Pot semblar que la gratuïtat és una bona política cultural, però no és tan senzill. La gratuïtat dels museus britànics es va celebrar com una gran aposta per la cultura i, òbviament, en va augmentar exponencialment el nombre de visitants, però he estat a museus de Londres i de Glasgow on la visita no m’ha semblat una experiència especialment ‘cultural’: adolescents ajaguts damunt les motxilles i jugant amb el mòbil, menuts fent la croqueta davant l’orgullós somriure paternal, manades de turistes que travessaven les sales parlant o menjant i sense mirar una sola peça... 

Davant això s’argumenta sovint que, ja que és la gent la que paga la cultura amb els seus imposts, és la gent qui té dret a gaudir-ne sense restriccions. Això, però, pot conduir a l’absurd d’alterar l’experiència cultural fins al punt de fer-la inviable. Al final, és com pensar que, com que tots pagam la sanitat amb els nostres imposts, qualsevol es pot passejar menjant crispetes per un quiròfan de neurocirurgia en plena operació.

Hauríem de relativitzar les dades de nombre d’usuaris com a única via d’interpretació de la realitat i reflexionar críticament sobre els “dogmes” de la participació, l’horitzontalitat i l’anivellament per baix, perquè en molts de casos l’aparença d’èxit pot ser enganyosa. També en parlar de transport públic.

El començament d’any ha comportat la pròrroga de la gratuïtat del transport públic, vigent a les Balears des de fa anys. Allò que va començar com a resposta a una emergència social i econòmica s’ha anat allargant i ara sembla difícil tornar enrere.

A més de la qüestió social, la gratuïtat total –cost zero universal– s’ha anat explicant per qüestions mediambientals. Se suposava que la mesura comportaria la reducció del transport privat –menys congestió, menys emissions, menys consum de combustibles fòssils, menys contaminació–, però les xifres de col·lapse viari de Mallorca són eloqüents: 13.000 vehicles diaris. Les Balears, amb 1,1 milions de vehicles, són el 2n territori de l’Estat amb més vehicles per cada 1.000 habitants. L’estudi de càrrega viària de Mallorca publicat pel Consell de Mallorca presenta dades alarmants –sobren 122.000 turismes, el 80% dels desplaçaments són realitzats per residents– que no han deixat de créixer els anys de la gratuïtat.

Experiències d’arreu del món –Luxemburg, Tallin, Santiago de Xile...– demostren que la gratuïtat no només no atreu els usuaris del vehicle privat, sinó que genera nous desplaçaments addicionals ‘inútils’ o innecessaris i –encara més greu– substitueix desplaçaments a peu. Els experts consideren que l’ús del vehicle privat només minvaria amb polítiques de push&pull que incentivassin el transport públic i dissuadissin de l’ús del vehicle privat. Però la cosa a Mallorca sembla que no va per aquí. Coses de la llibertat, diuen.

Tant els treballadors de l’EMT com el batle de Palma han advertit de la insostenibilitat d’un sistema altament tensat: s’ha quadruplicat el nombre de viatgers i s’ha provocat un forat de 15 milions d’euros. En aquestes condicions és impossible avançar en la millora del transport públic amb més línies, més freqüències, més vehicles...

Tampoc queda molt clar si s’està aconseguint l’objectiu social. És cert que la gratuïtat total fa aflorar la ‘demanda invisible’, però aquesta es podria satisfer igualment a través de gratuïtats específiques –socials, temporals o espacials– que no comprometessin el sistema general i que permetrien modelar més eficaçment els hàbits i patrons socials més desitjables.

L’accés de tots els ciutadans a la mobilitat és un dret inqüestionable, especialment relacionat amb la inclusió i l’equitat; però vehicular aquest dret a través de polítiques indefinides i indiscriminades de ‘gratis total’ sembla més una mesura oportunista que una autèntica voluntat de transformar la realitat.