Grills i pets, i altres herbes lingüístiques

Fa uns anys, record que tenia necessitat de comprar-me una peça de roba de vestir i, com sempre faig, em vaig proposar de comprar-la a un establiment on hi hagués una mínima (ja no dic única) presència de la llengua catalana; si amb la meva compra he d’afavorir qualcú preferesc que sigui qualcú que, almenys, sàpiga que els catalanoparlants existim. Ingenu de mi, vaig veure que hi havia una botiga d’una cadena important de venda de roba que es deia “Z… HOME”, i com que jo sabia que d’aqueixes botigues n’hi havia d’especialitzades en roba de dona, vaig pensar tot d’una que aquella era especialitzada en roba d’home, i me n’hi vaig anar tot satisfet de veure que sí que hi havia qualcú que ens tenia en compte. Quina decepció! Just entrar-hi em vaig adonar que no s’hi venia roba d’home, com pareixia que deia el rètol del local, sinó roba i paraments per a la casa… És a dir, el rètol no deia “HOME”, en català, sinó “HOME” en anglès! I era una botiga al bell mig de Palma! La botiga continua existint, i per a mi és una mostra clara del menyspreu amb què el món del comerç tracta la llengua del país, perquè a cap país amb una llengua normalitzada s’atrevirien a posar un rètol comercial equívoc, que dugués a confusió sobre què ofereix el negoci. Com que no existim, home només pot voler dir una cosa, i no precisament en català. En aquest cas, però, el mot no té cap connotació negativa i podria ser comercialment acceptable, fins i tot, si suposàssim que tota la població l’entén, cosa que sé cert que no passa.

Imaginau-vos, ara, que a una ciutat espanyola de veres (és a dir, castellanoparlant de cepa) qualcú posa un rètol comercial que diu “GRILLO”: ¿què us pareix que s’imaginaria la gent que s’hi pot trobar, en aquest local? ¿I si digués “PEDOS”? ¿Creieu que la gent hi entraria molt a comprar o que més bé se’n riurien? I doncs a casa nostra es troben moltíssim de rètols amb “GRILL” i qualque botiga que ven “PETS”, i ningú se n’escandalitza… Com que no hi ha consciència de la pròpia llengua, per a la majoria grill i pets no tenen cap connotació negativa, sinó que fins i tot impliquen més categoria, més importància social… La gent no té cap mania d’anar a comprar a una botiga de pets, i troba normal que una botiga de llits es digui “BEDS”… 

El pes de l’anglès dins la nostra societat ja quasi iguala el del castellà, i és com més va més opressor. Quan hom parla de “batxillerat internacional” vol dir batxillerat en anglès; als estudiants universitaris se’ls exigeix el coneixement de l’anglès (però no del català), encara que estudiïn llengües clàssiques o llengües romàniques; hi ha professors universitaris (fins i tot de Filologia Catalana) que tenen la seva pàgina personal de presentació exclusivament en anglès… Es valora més l’únic domini de l’anglès que el domini de mitja dotzena d’altres llengües i s’educa els estudiants en contra del multilingüisme igualitari, fent-los entendre que només amb el castellà i l’anglès ja són internacionals i que aquestes són les llengües importants. La Unió Europea, que hauria de donar exemple real de multilingüisme, fa tot el contrari: la Presidenta de la Comissió, alemanya sempre que parla en públic parla en anglès, com ho fan quasi tots els Comissaris quasi sempre, siguin de l’estat que siguin, fins i tot els espanyolistes més convençuts (com en Josep Borrell, que menysprea el català, però no el sentim mai parlar en castellà com a Alt Representant de la UE per a Afers Exteriors); el Banc Europeu s’expressa només en anglès; Next Generation és el pla de recuperació econòmica posat en marxa per la UE… Si a la UE hi ha 24 llengües oficials, seria un bon exemple que totes fossin normalment sentides segons la procedència dels que parlen. No hi creuen, i actuen com si tantes de llengües fessin nosa. 

Que el català, el gallec i el basc siguin reconeguts com a oficials a la UE (ho veurem…?) serà més un fet simbòlic –de suposat prestigi– que un avanç real en la normalització, perquè mentrestant als Països Catalans hom continuarà organitzant grans esdeveniments econòmics i socials amb el títol en anglès (Barcelona Wine Week, Barcelona Fashion Week, Barcelona Bridal Fashion Week, Barcelona Design Week, Barcelona Innova Week, Barcelona Woman Acceleration Week, Barcelona Cybersecurity Congress, Only Tattoo Barcelona, Photo Forum Fest, Barcelona Rock Fest, Medieval Fest Barcelona, Barcelona International Short Film Festival, BCN Film Fest, Primavera Sound Music Festival, Mallorca Live Festival, Palma On Season Fest, Walking on Words Mallorca, Atlantida Film Fest, Job Day –a la UIB–, etc., etc.), i CaixaBank [sic] –una institució privada de molta de presència i molt de pes social– mantendrà les seves aplicacions i seccions CaixaBank Now, CaixaBank Sign, CaixaBank Pay, My Home, My Box… Si a totes aquestes manifestacions internacionals el català hi fos present, al títol i als texts que generen, i si entitats importants com La Caixa l’usassin en plenitud (sense el recurs a l’anglès com a pretès símbol de modernitat), el reconeixement mundial i el prestigi de la llengua augmentarien moltíssim, però anam a cercar a fora allò que no sabem aconseguir a casa nostra. La normalització del català, si mai arriba, no serà gràcies a una etiqueta improductiva de “llengua oficial” a la UE (també ho és a casa nostra, oficial, i ja veiem com està); serà gràcies a l’esforç i la voluntat dels parlants i dels dirigents locals, que la faran visible i necessària.