Els gripaus que s’empassa Pedro Sánchez
La dreta i l’extrema dreta han trobat petroli amb l’amnistia assumida per Pedro Sánchez. La construcció d’un enemic emmascararà la falta de discurs i de propostes de PP i Vox, que presenten els acords d’investidura del PSOE com una rendició de Pedro Sánchez a l’independentisme, cosa que suposa una altra traïció a la nació espanyola i, potser encara més greu que això, una ferida a l’orgull patri i a la hidalguía que ha d’encarnar qualsevol dirigent que vulgui ser mereixedor del càrrec de president del govern.
El ple d’investidura fet en un Congrés blindat per més d’un miler de policies posa de manifest l’excepcionalitat del moment. El gruix de la societat espanyola, que no ha mogut mai un dit per rebel·lar-se contra els abusos de tota mena que han patit els independentistes des del 2017, per reprimir una reivindicació legítima i democràtica, viu amb incomoditat una llei d’amnistia que vol posar en un calaix totes les causes judicials i totes les condemnes que s’han anat succeint. Ni des de les files progressistes ni des de les posicions més recalcitrants hi ha hagut cap manifestació remarcable de rebuig a la incessant repressió de l’Estat. Els empresonaments, les sentències, les càrregues policials –incloses les de l’1 d’octubre–, l’espionatge il·legal, la persecució davant el Tribunal de Comptes que es jutja aquest divendres i un rosari infinit d’accions s’han acceptat amb plena normalitat, considerant que era la resposta lògica i natural que havia de donar l’Estat davant d’aquesta situació. I així ho ha viscut i defensat el PSOE fins que l’aritmètica electoral l’ha forçat a fer algunes coses diferents. Ja ho va fer la legislatura passada amb els indults i la derogació del delicte de sedició i ho farà aquesta legislatura amb l’aprovació de la llei d’amnistia ja presentada al registre del Congrés.
S’ha dit –ell mateix ho ha reiterat– que Pedro Sánchez fa de la necessitat virtut. L’acceptació de la llei d’amnistia, per molt que ara s’expliqui amb paraules grandiloqüents, plenes de transcendència, sentit d’estat i profunditat democràtica, respon només, i exclusivament, a la necessitat política. I benvinguda sigui la realpolitik, perquè sovint és el que més ajuda a fer avançar les coses. Però aquesta situació obliga Pedro Sánchez a empassar-se molts gripaus.
La incomprensió de la societat espanyola. No ens enganyem. Ni el PSOE ni la majoria de la societat espanyola volen ni entenen la llei d’amnistia. Potser una part l’accepta com a mal menor per aturar un govern de la dreta i l’extrema dreta, però ho fan arrossegant els peus, amb la boca petita i el cap cot. Els mateixos ciutadans que van callar, consentir i fins i tot aplaudir els incomptables actes de repressió judicial, policial i mediàtica contra l’independentisme són els mateixos ciutadans que ara viuen amb una incomoditat més o menys dissimulada que tot això quedi en paper mullat. La societat espanyola, a diferència del gruix de la societat catalana, no esperava ni desitjava cap llei d’amnistia. I Sánchez haurà de fer molta pedagogia amb gent que no el vol escoltar.
El gripau que s’empassen els socialistes. Només des de les posicions més orgàniques hem sentit els dirigents socialistes defensar les bondats de l’amnistia. És evident que aquesta mesura no ha agradat a molts dels seus votants ni dels seus militants. I la vella guàrdia, amb Felipe González al capdavant, ha fet una esmena a la totalitat del plantejament que defensa la direcció actual. El consol de seguir a la Moncloa no estalvia a Pedro Sánchez el repte de recollir la trencadissa i el desgast intern que tot això està comportant.
El relat de la dreta. La llei d’amnistia simplifica el discurs d’oposició a Pedro Sánchez. Per a ells és la prova més clara de la rendició i la traïció per deslegitimar el nou govern. No faltaran potents altaveus mediàtics per recordar això constantment. El PSOE haurà de pagar un peatge a cada votació del Congrés per sumar prou suports i això serà un desgast molt difícil de remuntar.
Els poders fàctics contra l’amnistia. A Espanya, el govern mana, però altres poders fàctics a vegades manen més. Si abans de saber-se’n el text ja s’han pronunciat en contra de la llei d’amnistia diversos estaments de l’Estat, amb el govern dels jutges al capdavant, és d’esperar que els atacs arribaran per terra, mar i aire per desactivar la iniciativa i corregir la traïció del PSOE. Amb l’Estat en contra, Pedro Sánchez ho tindrà encara més complicat.
Els quatre anys que venen són una gran oportunitat per a Catalunya en l’àmbit nacional, social i econòmic. Esperem que cap partit independentista s’equivoqui d’adversari i s’aprofiti, amb intel·ligència, la conjuntura que tenim. Si no, serem els catalans qui ens haurem d’empassar encara més gripaus.
