Grup de debat
Una de les coses que sempre surt a les pel·lícules nord-americanes d’instituts és que hi ha un grup de debat, fins i tot una classe dedicada a aprendre els principis bàsics de la retòrica i de l’argumentació. No cal dir que això deu ser una cosa de les societats amb vertadera tradició democràtica, o que almenys han tingut segles ininterromputs d’eleccions i de campanyes electorals a tots els nivells, siguin municipals, regionals o federals.
A un país com el nostre, amb una dictadura que s’ha menjat la millor part del segle XX, i que ens ha deixat una monarquia i una democràcia certament anòmala –gens dúctil i integradora–, sembla que encara no li calen ni grans discursos ni grans arguments, ni tan sols líders que parlin una mica bé, o que es facin entendre sense que, escoltant-los, ens caigui la cara de vergonya. Hi ha un vincle ben estret entre parlar bé i pensar bé; i ja sabem que els líders que ens solen governar, a les nostres contrades, no són un exemple ni d’una cosa ni de l’altra. La novel·lista Sally Rooney, que té un talent descomunal, va guanyar fa una dècada un concurs d’oratòria i debat de nivell europeu, poc abans de posar-se a escriure les novel·les (bones, fàcils i tendres) que l’han fet justament famosa.
Els que som tímids de mena, els que no tenim facilitat natural de paraula, ens hauríem pogut aprofitar d’un plegat de sabers que, arribats quan aquestes coses s’han d’aprendre (a l’adolescència) ens servirien ara tant per debatre com per vèncer la timidesa de parlar en públic. El que estem vivint a les democràcies europees, i també a la nord-americana, és també una crisi del debat, de la capacitat d’argumentar racional, d’intercanviar arguments i dades objectives de manera que s’aprofundeixi en la discussió pública i es puguin prendre les millors decisions. La pujada de l’extrema dreta populista arreu del planeta ve motivada per moltes raons, entre les quals hi pot haver aquesta fugida d’estudi dels debats que ens concernien a tots, i dels quals no parlàvem per por de no saber argumentar, ser mal entesos, perdre, o evitar el conflicte. Les discussions que volíem fer sortir per la porta, però, ens han entrat en tromba per la finestra, i ja ha arribat l’hora d’aprendre a argumentar i a confrontar amb els millors arguments, per molt que d’aquestes posicions populistes s’aprofitin de la demagògia, de la irracionalitat argumental i de totes les fal·làcies del repertori clàssic. Aquí hem confós discutir i barallar-nos, com si la batussa argumental hagués de ser sempre un pròleg de la violència.
Sovint sembla, però, que qui parla millor és qui té menys raó, o que infla el discurs de paraules buides que, des de posicions democràtiques que haurien de ser més enraonades, no saben desmuntar amb bons arguments. La retòrica ha canviat de bàndol; els demòcrates s’han passat massa temps balbucejant i fent el beneit, mentre que els imperdonables s’armaven d’arguments, aprenien vocabulari i s’impregnaven d’una propaganda a la qual sempre serà sensible la part més desorientada de la ciutadania.
