Ha guanyat Le Pen
No es pot donar joc a l'extrema dreta sense que l'extrema dreta s'acabi fent seu el joc, sempre amb jugades imprevisibles o, directament, amb trampes. El que ha passat a França sembla demostrar que la política del cordó sanitari no és suficient per frenar el creixement de l'extrema dreta, però que aixecant el cordó la capacitat de l'extrema dreta de condicionar tota la situació (fins al punt decidir qui governa i qui deixa de governar) es multiplica exponencialment.
El president Macron i el seu primer ministre Barnier van creure que es podien recolzar en el Reagrupament Nacional de Le Pen per arraconar l'oposició d'esquerres, i el resultat és que Le Pen ha fet fora Barnier i està a punt de fer caure també Macron. Tanmateix, Macron no en deu haver tingut prou perquè pensa repetir la mateixa jugada: posar un nou primer ministre de dreta més aviat dura a fi d'acontentar l'extrema dreta. El president de la República Francesa està convençut que es tracta de ser ràpid perquè Trump no arribi el cap de setmana i el trobi sense primer ministre, però tal vegada es tractaria de no forçar tant, ni amb un biaix tan sectari, les seves atribucions com a president.
Parlant de sectarismes, el Nou Front Popular ha comès un greu error fent la pinça contra Barnier i Macron amb l'extrema dreta, i és ben possible que tinguin ocasió de comprovar-ho si el proper mes de juliol es repeteixen les eleccions. La prioritat de Marine Le Pen serà d'ara endavant trencar tant com pugui les cames a la coalició d'esquerres, i comptarà amb l'ajut inestimable de les divisions internes de la mateixa esquerra: de moment els socialistes i la França Insubmisa (el partit del vell trotskista i nacionalista Mélenchon) han revifat les seves agres discrepàncies internes. Les conseqüències de tot plegat són ruïnoses per a la política francesa –possiblement també per a l'economia– i inquietants per a la Unió Europea. Cal començar a entendre, per cert, que fins i tot l'antieuropeisme o l'euroescepticisme de l'extrema dreta és també mentida: no volen impugnar les institucions europees i el seu poder, ni encara menys fer-les caure, sinó senzillament controlar-les.
En versió espanyola, el PP toca ara amb les mans la ressaca dels pactes amb l'extrema dreta de Vox, que es nega a aprovar-li els pressupostos en diferents comunitats autònomes (incloent-hi el País Valencià, malgrat les destrosses de la DANA, i les Balears) si no accedeixen a les seves exigències. Que també ens podem oblidar d'adjectivar com a forassenyades o boges, sinó que són, de nou senzillament, les exigències de l'extrema dreta, és a dir: il·liberals i contràries al bé comú i a la democràcia. El comportament de l'extrema dreta es basa sempre en la desestabilització, en fer entrar la resta de partits en dinàmiques incontrolables i fer-los caure en les pròpies contradiccions i en els paranys que ells mateixos preparen. És el que li ha succeït ara a Macron i a tot el sistema polític francès. Surtin com surtin d'aquesta crisi, qui ha guanyat és Marine Le Pen.
