Els guardians de Mallorca
L’edició a càrrec d’El Gall Editor del llibre d’Àngel Aparicio ‘El port de Pollença i la Fortalesa d’Albercuix’ m’ha fet reflexionar, un cop més, sobre la dicotomia que històricament s’ha enfrontat Mallorca. Aquesta no és altra que la d’aprofitar els avantatges de la seva situació geogràfica i configurar-se com una societat oberta a l’exterior i, alhora, posar tots els mitjans per salvaguardar-se de les externalitats negatives que això pogués provocar. Les torres de vigilància i les fortaleses defensives de la costa eren el primer graó d’aquesta salvaguarda.
Lluny del tòpic de l’aïllament, la situació al bell mig del mediterrani occidental, gairebé equidistant de la península Ibèrica, el Magreb, el sud de França i la costa italiana, situen Mallorca en una cruïlla de rutes marítimes. Entre d’altres coses, això significa encarar el món de fora com quelcom més real i quotidià que altres territoris endinsats dins terres continentals. Els contactes comercials, culturals i militars han format part des de sempre del paisatge físic i psicològic dels mallorquins. Però la costa tant podia ser la portalada de corsaris com de mercaders, per on entraven des de llibres fins a blat, passant per destrosses i epidèmies o, per descomptat, esclaus.
A causa de tot plegat, la creació d’un sistema de vigilància i defensa integral de tot el litoral fou una preocupació constant dels mallorquins almanco des de l’època medieval. Amb els musulmans del nord d’Àfrica o de l’imperi otomà, l’enfrontament era quelcom natural, atès que el naixement del propi regne s’havia fet sota les cendres de Mayurqa i a l’empara del cristianisme enfront de l’islam. Però els regnes catòlics dels voltants no sempre es comportaren amistosament. Les guerres entre les corones francesa i espanyola esdevingueren habituals en el mateix període, com també amb els anglesos en el segle XVIII, una potència atlàntica cada cop més present al Mediterrani, que, a més, ocupava Menorca en aquella època.
Ara bé, el perill no només venia dels enemics. El foc amic podia esdevenir mortal de necessitat. No hi ha dubte que la pesta era més temuda que no els corsaris, d’aquí la interposició de barreres específiques en forma de morberies i llatzerets, a més de les genèriques de tipus militar, que regulaven els intercanvis comercials i de passatgers de l’illa. Com afirma el mateix Aparicio en el llibre esmentat, les fortificacions de la costa servien tant per a usos militars com sanitaris. És més, aquest darrer ús es va mantenir en les torres i fortificacions fins i tot durant el segle XIX, quan la febre groga i el còlera substituïren la pesta i la defensa costanera ja es realitzava per altres mitjans.
El dilema era que els mallorquins ni tan sols es podien imaginar viure de forma aïllada. L’autarquia era impossible i poc desitjable, per això el comerç s’exercia amb els cristians i s’imposà als infidels mitjançant el corsarisme autòcton, en una feliç definició de Gonçal López Nadal. És a dir, si no es podia ni es volia viure sense l’entorn i alhora aquest era font de tota mena de perills, l’única solució es trobava en la regulació dels intercanvis des d’un posicionament de força. O el que és el mateix, en la creació d’una barrera de vigilància i seguretat que protegís l’interior de l’illa d’amics i d’enemics, de perills visibles i d’invisibles. Paradoxalment, el control i les mesures de resguard sanitari no només ajudaven la subsistència, sinó que suposaven una garantia per al manteniment del comerç, com bé sabien els mercaders i ignoraven els contrabandistes.
Per descomptat, avui no hi ha pirates i el perill epidèmic s’ha minimitzat (que no eliminat). La Fortalesa de Pollença ja no té canons i, contràriament, s’ha convertit en una residència de superluxe. Estam en una altra època, caracteritzada per la integració mundial, l’acceleració dels intercanvis de béns i persones i el monopoli militar del nou imperi occidental. Però la principal novetat no és tant la creació d’una societat oberta a Mallorca, que relativament sempre ho ha estat, com que haguem perdut, a diferència del passat, tot interès per controlar el nostre entorn i les relacions amb l’exterior.
I ni tan sols ens ho plantegem.
