Guaret

I si es deixassin de publicar llibres durant un any? Aquesta és la pregunta que em faig setembre rere setembre davant l’allau de novetats que els editors anuncien des del juliol fins ben entrada la represa literària, o com també l’anomenen alguns des de fa uns anys, la “rentrée”. No tiraré la primera pedra perquè no estic lliure de pecat, i de fet mentre escric aquest article ja m’he reprimit les ganes de recomanar-vos els nous títols de Miquel Àngel Llauger, Sebastià Perelló, Raquel Santanera… No ho faré; els trobareu i us seduiran. Del que voldria parlar-vos, en tot cas, és d’aquella angoixa que arriba així com comença la tardor i les llibreries s’omplen de llibres amb faixes plenes de blurbs. Blurbs, sí, aquelles frases superlatives i tretes de context signades per escriptors i periodistes que han llegit el llibre en qüestió abans que ningú: “insuperable”, “imperdible”, “imprescindible”, “una fita de la literatura catalana dels últims anys”. Sentències que generalment podrien ser intercanviables entre el 83% de llibres, i que tot i així… Sembla que funcionen. Però, i si no aconseguim llegir-los tots? I si (encara pitjor) algun d’aquests llibres, intocables fins i tot abans de ser publicats, no ens agrada? I si resulta que l’atzar ens duu a llegir aquell clàssic heretat d’un avantpassat o d’un amic que un dia qualsevol ens crida des del prestatge? Gosarem ser tan mals lectors? Suportarem no estar a la moda?

M’agradaria imaginar-me (imaginar-me, només) un setembre en què editors, escriptors, traductors i agents es posassin d’acord per no publicar cap novetat. Que es dedicassin, tots alhora i amb un sa esperit competitiu, a ressaltar llibres de fons: els oblidats, els no prou aplaudits, les rareses, els que no varen sortir en el moment més oportú però que mereixen, si més no, una vida nova. Fer guaret de publicacions perquè les que han de venir siguin millors i arrelin encara més fondes. És clar que això és complicat, per no dir impossible; tothom té dret a guanyar-se el pa, i una iniciativa com aquesta, que fa uns mesos va oferir una no gens menyspreable prova pilot en la Fira del Llibre Únic, té números de ser més beneficiosa per als lectors que per a la resta de baules de l’ecosistema cultural.

Pens, però, que seria interessant que enguany (o el setembre qui ve, o l’altre, fins i tot el que jo mateix publiqui una novetat, ai, malpensats!) fóssim els lectors, que hackejàssim el sistema des de dins i decidíssim llegir només novetats d’anys anteriors, demanar als llibreters quins llibres haurien volgut vendre i no han sortit tant com haurien previst, o dedicar-nos a furgar entre els títols més premiats, traduïts i reeditats dels darrers anys, a mitjà termini. El que sigui, com sigui: però alterar, d’alguna manera, aquesta dinàmica de consum bulímic del com més millor, del dona-me’n més i més ràpid, sense arribar a pair gaire cosa del que llegim. Els lectors, com la terra, de vegades demanam guaret.