De la guerra antitrans a la 'pax trans'

Estàvem plens d’esperança aquell 4 de maig del 2017 sortint del registre del Congrés de Diputats. La primera proposició de llei integral trans i LGTBI començava el tràmit parlamentari. Com totes les altres, la meva contribució, modesta, de la mà de la jurista Laia Serra, reflectia la nostra resistència contra els feixismes i les inèrcies sexistes de la societat. Feia sol i ens sentíem fortes. Ai. Poc pensàvem que caldrien quasi sis anys i sis proposicions més per veure-la aprovada. I, més sagnant encara, que els pitjors atacs vindrien d’un sector del feminisme que hauria comprat el discurs de la por!

I a la setena, per fi, tenim llei! Però avui, a més de l’alegria, ens omple l’esgotament, compartit amb els feminismes i tota la societat, i un punt d’estrès posttraumàtic que ens fa dubtar que sí, que tenim la llei que fa respectar el dret a l’autodeterminació de gènere, és a dir, la llibertat de cada persona d’escollir des d’on li marcarà la vida el gènere. I les seves bases jurídiques són el Conveni Europeu de Drets Humans i les jurisprudències del Constitucional, el Suprem i el TEDH. Avui fa fred, hem patit molt, però ja tenim llei i és sòlida.

I com ens afectarà, aquesta nova legalitat? El discurs de la por ha estat tan intens que serà fascinant comprovar la realitat de l’apocalipsi trans que tant s’ha predit i publicat. ¿Provocarà la llei una onada de violència masclista? ¿S’uniran els lobis trans i farmacèutic per medicalitzar la infància? ¿S’esborraran les dones? Seran els podis esportius, les presons i fins i tot els lavabos nous escenaris de la guerra de gèneres?

Us repto a recordar aquestes pors d’aquí tres o cinc anys. Mentrestant, l’experiència de la quinzena de països que ja han reconegut el dret a l’autodeterminació de gènere i les morts recents de la Sandra, una dona trans de Barcelona, i l'Iván, un noi trans de Sallent, per violència masclista i bullying transfòbic, respectivament, fan pensar en escenaris molt diferents, en què les persones trans seguirem al fons de l’escala social. Una sola llei no atura la secular inèrcia del gènere, com lamentem amb les lleis contra el masclisme. La igualtat de les persones trans amb les cis és legal però no és real.

I així i tot, canviarem. La societat canviarà. Pronostico que veurem vides diferents, més visibles arran d'aquestes noves llibertats. Vides noves i més lliures que s’obriran camí malgrat la discriminació i que faran més lliure tota la societat. Des d’una eufòria duríssimament guanyada i no de la disfòria que ens diagnostiquen, pronostico que lentament les persones cis aprendreu cada cop més de les trans, i entre totes ens farem millors. Repteu-me a recordar d'aquí tres o cinc anys també aquesta esperança, ho accepto.

Així doncs, ¿acabada la guerra antitrans, començarà la pax trans? Depèn de com la definim. Per a la pax d’aquesta visió, però, hi ha molta feina a fer. Al meu entendre, hi ha quatre tasques fonamentals. La primera és el compliment estricte de la llei. La segona, un cop reposades la llei i les persones, lluitar per una de nova que inclogui a qui n’ha quedat exclosa: moltes persones migrants, les no binàries i la infància. I també per establir les polítiques actives que han quedat poc clares en els diferents àmbits on ben segur seguirem discriminades en un futur: laboral, habitatge, educació o salut, entre d’altres.

La tercera tasca apunta íntimament a les mateixes persones trans. Hem de fer feina, encara més, per vèncer els cànons. Ser lliures, des d’una visió justa i feminista, és guanyar el dret al propi cos i a la seva modificació per reduir la violència sobre nosaltres i, a la vegada, guanyar l’espai social que creem quan transgredim visiblement el gènere normatiu. Ens calen, alhora, cossos i cànons nous. En resum, ens cal encara més orgull trans.

L’última tasca és superar el marc trans. La llei i la lluita faran l’etiqueta trans, ara una llosa, cada cop més lleugera, però sabem que hi ha més etiquetes llosa. Ningú és només trans. Que la possible millora de la nostra vivència trans no afebleixi les lluites germanes en els eixos de classe, gènere, racialització, treball sexual o salut mental. En resum, ens cal encara la fúria trans que portem a dins.

Tota aquesta feina per fer no és nova, al contrari. Individualment o des dels activismes, les persones trans fa molts anys que ens hi deixem la pell. Les nostres vides de resistència ens han portat a les lluites i, amb elles, a una visió d’esperança. Però ara, amb una legalitat que ens reconeix la dignitat, la temptació és especialment intensa: ¿abaixarem els braços, les protegides per la llei? ¿Oblidarem lleis futures, ens emmotllarem al cànon de gènere, diluirem els drets en altres eixos? ¿Serà la nova pax trans el preludi del nostre requiescat in pace polític i social, o un pas cap a l’autèntica i inclusiva pax qui tollis peccata mundi?