Guerra aranzelària: no tornem als anys trenta
Les mesures aranzelàries del president Trump són tan sorprenents i mancades de fonament que estan introduint caos i confusió per si mateixes. Tothom tracta d’entendre què vol, però costa trobar una lògica als seus objectius. Es tracta d’una mesura per negociar? Es tracta d’una mesura per recaptar més impostos indirectes i després baixar els directes? És conscient, el president dels EUA, que el seu país té una balança de serveis molt favorable, precisament en les activitats de més alt valor tecnològic?
Com ens pot il·luminar l’experiència històrica? El passat rellevant és el de la guerra aranzelària que va esclatar als anys trenta, quan els EUA van apujar els aranzels contra la resta del món convençuts que el tancament comercial els permetria augmentar la producció interna, l'ocupació i el benestar econòmic i compensar la crisi borsària, però es van trobar amb un efecte contrari al previst. En aquell moment els EUA eren grans exportadors i gaudien d’una balança comercial molt positiva. Va ser una mala idea atacar aranzelàriament la resta del món. Ara l’increment d’aranzels té més sentit, perquè l’actual situació dels EUA és de balança comercial negativa –però no es pot oblidar que la de serveis és molt positiva.
Als anys trenta del segle XX tots els països van haver de respondre a la pujada dels aranzels americans amb la pujada dels propis, cosa que va crear una espiral contractiva del comerç mundial que va afectar molt negativament els països més exportadors. Quant de temps va durar aquest impacte? Mesos? No. Anys? Tampoc. En molts països l’impacte va ser permanent. L’Amèrica Llatina i el Carib i les colònies europees a l’Àfrica i a l’Àsia van perdre l’accés als mercats més rics i es van empobrir per sempre més. Es va desmuntar la globalització econòmica madurada al llarg del segle XIX i primeries del segle XX.
Podria haver-se evitat aquesta caiguda permanent? Sí. Aquest va ser l’objectiu d’una part dels acords de Bretton Woods, l’any 1944: tornar a un comerç mundial lliure i sense barreres. Aquest objectiu va entusiasmar les repúbliques llatinoamericanes, que eren el bloc d’estats independents més gran del món en aquell moment. Cuba, gran perjudicada per la guerra aranzelària, va oferir immediatament l'Havana com a seu de la conferència internacional per crear una Organització Internacional del Comerç (OIC). L'OIC es va crear sobre el paper l’any 1947, però l’esclat de la Guerra Freda el 1948 en va bloquejar la ratificació al Congrés dels EUA. Poden passar fenòmens semblants? Sens dubte. Pensem que el retorn al comerç lliure que hi havia abans de la Gran Depressió va trigar més de trenta anys només a eliminar els elements més feixucs de la muntanya de paperassa burocràtica que s’havia creat als anys trenta per obstaculitzar el comerç en una situació d’enorme escassedat de divises per importar. Es mencionava “liberalitzar” el comerç per referir-se només a eliminar els permisos necessaris per comerciar i reduir les barreres comercials als aranzels. Es van trigar trenta anys més a assolir la fita, l’any 1995, de la creació de l’Organització Mundial del Comerç (OMC), que era l’objectiu fixat l’any 1944. I a inaugurar una nova era d’aranzels molt baixos –comerç gairebé lliure–, culminada amb l’ingrés de la Xina l’any 2001. I és aquesta creació i la seva funció de garant del comerç lliure el primer que va sabotejar Donald Trump en la seva primera presidència. Ara vol anorrear la seva existència.
Dit en altres paraules: obrir la caixa dels trons d’una guerra comercial pot fer retrocedir generacions en el benestar de bona part de la humanitat –si no tota–. Vol dir això que no s’ha de reaccionar davant de l’atac de Trump? No. No servirà una actitud contemporitzadora i pacificadora davant d’un cap d’estat que vol guanyar guerres aranzelàries i econòmiques contra tothom. Serà inevitable augmentar alguns aranzels –preferiblement amb intel·ligència, com va sorprendre el mateix Trump quan va fer la seva primera guerra comercial amb la Xina–, amb increments molt ben mesurats i focalitzats. En el cas europeu això ha d’implicar castigar allà on pot fer més mal a Trump –productes, àrees– i, sobretot, allà on els EUA són més excedentaris –serveis digitals–. Aquests són una exportació dels EUA que defuig excessivament de la imposició directa i indirecta dels estats europeus i de la UE.
Vist des de la Unió Europea, que té més marge d’actuació que altres parts del món, cal –és indispensable– actuar conjuntament. Actuar per separat quan el que tenim és un aranzel comunitari comú seria suïcida. Més val moure’s ràpidament per consolidar els espais de comerç més lliure que hi ha al món i intensificar les relacions entre els estats que no són els EUA. I esperar que Trump algun dia reverteixi les mesures, no durant 90 dies sinó definitivament, forçat pel mal que provoquen a l’economia dels mateixos EUA.
