La guerra d’Ucraïna, l’esquerra espanyola i la política exterior

 Dins el context del debat polític no és difícil argumentar contra els nostres adversaris, però és dolorós haver de discutir amb aquells que ens són més propers ideològicament quan pensam sincerament que cauen dins  una sèrie d’errades molt greus, tant pel que fa al diagnòstic dels problemes com a les propostes de solució.

Fa pocs dies va fer un any de la invasió criminal d’Ucraïna per part de la Rússia de Vladimir Putin, i no puc fer res més que mostrar un sentiment de tristor i de ràbia respecte de les preses de posició davant el conflicte de les forces de l’esquerra transformadora i plurinacional de l’estat espanyol, començant per Unides Podem i seguint per ERC, la CUP, EH Bildu, el BNG i altres forces polítiques progressistes de l’Estat o de les diferents nacionalitats que en formen part. 

Hem sentit aquests dies declaracions dels responsables de gairebé tots aquests partits oposant-se al suport militar que –en la meva opinió amb tota raó i justícia– envien Espanya, la Unió Europea i l'OTAN a Ucraïna. I en el meu cas aquesta sorpresa i aquesta tristor són molt sinceres i profundes, perquè em considero una persona d’esquerres.

Estic convençut de la necessitat dels serveis públics i de la seva primacia damunt els negocis privats, crec en la intervenció de l’Estat per tal de corregir les disfuncions i les injustícies del capitalisme salvatge: em faig meus els valors de l’ecologisme, el feminisme i el moviment LGTBI+. Crec que hem de combatre el discurs de l’odi contra l’immigrant, les persones racialitzades i els diferents en general que escampen, a Espanya i més enllà, els pitjors elements d’un feixisme renascut que és, sense cap mena de dubte, la pitjor amenaça que tenim aquí i avui. 

Més encara, a més d’antifeixista som radicalment republicà, i crec que ens hem d’esforçar per aconseguir l’abolició d’una institució tan anacrònica i antidemocràtica com és la monarquia. Voldria viure el temps suficient per veure amb els meus ulls el retorn de la República, una república plurinacional i laica, inspirada pels valors de Llibertat, Igualtat i Solidaritat. Com a republicà compromès amb la ideologia i els valors de l’esquerra, sento tristor per les posicions de les forces polítiques esmentades pel que fa a la guerra brutal d’agressió de Vladimir Putin contra Ucraïna. 

Quan s’oposen a facilitar al poble màrtir d’Ucraïna les armes que necessita per defensar-se i per fer fora l’agressor, recorren a una mena de suposat 'pacifisme' que manifesta una vergonyosa equidistància entre l’agressor i la víctima. Estic ben segur que els meus companys i companyes de l’esquerra transformadora no prendrien mai cap posició d’equidistància si fossin testimonis d’una agressió sexual o de qualsevol altre acte d’intimidació dels més forts contra els més dèbils dins la nostra vida social quotidiana. I aquesta equidistància aberrant es tradueix en una oposició caparruda, absurda i injusta al subministrament d’armes al poble d’UcraÏna.

En les circumstàncies actuals, quan l’exèrcit de Putin massacra la població civil i les estructures econòmiques i socials d’Ucraïna, la idea de proposar un alto el foc em sembla absurda, perquè això implicaria la consolidació de l’'statu quo' al territori ucrainès, ocupat i expoliat pels invasors en una part molt substancial, amb les seves ciutats destrossades, una gran part de la població desplaçada, i amb un fet verificat tan escandalós com el segrest i la deportació per la força a Rússia de més de 16.000 nins i nines ucraïnesos.

No podem romandre passius i amb actituds equidistants: cal continuar aportant a Ucraïna tota la mena d’ajuda que necessita: humanitària, econòmica, energètica i també militar. Perquè la pau sense justícia no és una pau veritable; és només submissió i covardia.

I no estaria malament recordar a l’esquerra transformadora que aquesta actitud equidistant s'assembla moltíssim a aquella que varen adoptar l’any 1936 les democràcies europees i occidentals amb la Segona República espanyola, que l’inútil 'pacifisme' va entregar a mans de Franco i dels seus aliats nazis i feixistes.

Perquè una pau sense justícia no seria res més que la capitulació davant l’agressor. Tots desitjam el final d’aquesta guerra, i la millor manera de posar-hi punt final és ajudar militarment Ucraïna perquè pugui expulsar els invasors del seu territori. I això no només per raons morals de solidaritat amb Ucraïna, sinó també pels mateixos interessos d’Europa. Perquè un Putin vencedor no es conformaria amb l’eliminació de la nació ucraïnesa; més endavant –tal com varen fer abans que ell Hitler i Stalin– voldria anar més lluny encara, i ocupar Polònia o qualsevol altre país que trobàs 'russificable'.

Quan, no fa gaire temps, vàrem passar la pandèmia del covid-19, tots i totes –fora dels negacionistes de la ciència i  de l’evidència– ens vàrem posar els vaccins. Idò bé, davant el repte que significa l’agressió de Putin per a Europa i el món en general, el millor vaccí de què disposam avui mateix és l'OTAN. 

És ben cert que la història de l'OTAN està molt lluny de l’exemplaritat. Però el món de l’any 2023 és ben diferent de les dècades del franquisme i de la Guerra Freda. I, per molt que ens costi reconèixer-ho, l'OTAN és avui molt necessària; la incoporació a aquesta organització defensiva de dues nacions amb una perllongada tradició neutralista com són Suècia i Finlàndia així ho demostra.

Si volem que la seguretat europea sigui menys dependent de l’OTAN serà necessari que la Unió Europea es posi en marxa per assolir una autonomia estratègica molt desitjable. Però avui mateix, davant el repte de Putin a Ucraïna, la cooperació entre la UE i l’OTAN resulta absolutament imprescindible. Aquells que defensen la desvinculació d’Europa respecte de l’OTAN haurien de ser conscients que l’autonomia estratègica europea suposarà la necessitat d’obtenir els mitjans propis per garantir la nostra mateixa seguretat europea; és a dir, d’un esforç pressupostari més gran per al sector de la defensa.

Crec que a partir de l’esquerra seria possible i necessari fer una reflexió per elaborar una política exterior nova i adaptada als temps, tal com ja fan a l’Amèrica Llatina dirigents com Lula, Petro o Boric, en contrast amb els règims antediluvians de Cuba, Veneçuela i Nicaragua.

Avui mateix veig amb tristor la posició actual d’equidistància del nucli dirigent de Podem, emperò no he perdut l’esperança que el projecte de la Vicepresidenta Yolanda Díaz pugui sortir endavant de manera unitària, generosa i integradora, i que SUMAR sigui el punt de trobada per a una esquerra que es redescobreixi i es renovi a si mateixa. Tant de bo que aquest projecte de refundació d’una esquerra ensems plural i integrada tengui també el coratge de superar vells plantejaments de política exterior maniqueus i desfasats, i pugui així SUMAR també al seu projecte i al seu programa la solidaritat amb Ucraïna i amb tots els pobles del món que són víctimes d’agressions i de violències. Els palestins i els sahrauís, evidentment. I els ucraïnesos, també.

Perquè per a tots i per a totes els que ens honoram de fer part de l’esquerra no pot haver-hi cap prioritat major que la lluita contra tota mena d’injustícia, de dictadura, d’imperialisme i d’opressió. Per construir un món on es defensin els drets humans de totes les dones i de tots els homes a tots els cantons de la nostra pàtria comuna, la Terra.