Primer una guerra, després un terratrèmol

De terratrèmols només sé el que vaig aprendre’n a Haití el 2010: que mata molt més la pobresa que el sisme, que hi ha indrets on no s’haurien d’aixecar cases i cases que no s’haurien de construir amb materials de fireta.

I que quan l’estat és absent, o corrupte, o fallit, o les tres coses alhora, perquè acostumen a anar juntes, els serveis de socors només serveixen per treure els morts, però no per salvar contra rellotge els vius que els esperen aguantant-se a la vida per un fil.

Aquests dies ens hem tornat a emocionar amb les seqüències de la canalla que és extreta sana i estàlvia per intersticis entre la runa que no ho diries mai, amb els crits i els plors d’alegria de fons. Però de tot el drama humà que està desfilant cada dia a l’hora de sopar davant els nostres ulls, el que més em commou és el dels refugiats sirians. Van haver de fugir de la guerra i ara els torna a caure la casa a sobre. Abans van estar a punt de morir a causa de les bombes que queien del cel i ara el que ha estat a punt de matar-los és un tremolor que ve del terra.

Qui alguna vegada ha sentit com se li bellugava el terra violentament i l’ha sentit cruixir no oblida mai la sensació de desemparament que s’experimenta quan la terra ferma també falla. En aquestes condicions catastròfiques, deu semblar que estàs perseguit per la desgràcia. Una cosa és que no et vulgui Europa i una altra cosa és que sembli que la que no et vol és la vida.

I no és fàcil sortir-se’n, perquè tant les bombes com els sismes deixen ferides al sistema nerviós i a la memòria. Haver hagut de passar per doble trauma té aquell nivell de crueltat que ens fa exclamar que la vida és molt injusta per a milers d’homes i dones d’aquest planeta.