La guerra ja no és la guerra

Fa més de setanta anys que va acabar la II Guerra Mundial, de llavors ençà hem aguantat el món amb uns valors i acords determinats, que ens han marcat i sustentat per preservar la convivència política a escala global, almenys en l’espai geogràfic que coneixem com a món occidental. Aquest temps i valors sembla que s’han acabat, o estan en trànsit de fer-ho. El segle XXI ens ha capficat dins una era de transició i de canvi; evidentment que la humanitat, de manera cíclica, s’ha comportat d’aquesta manera. Nous paradigmes –que encara ens semblen incerts i perillosos– han fet trontollar el món conegut. Fins al punt que el general anglès –ja retirat– Rupert A. Smith el 2005 va escriure que ‘la guerra ja no és la guerra’. Per què va fer aquesta afirmació?

Després de dirigir distintes unitats operatives a la guerra del Golf (1991) i als Balcans (1992-1998), on va tenir responsabilitats militars de màxim nivell, va escriure i publicar amb èxit l’obra The Utility of Force, que ha estat estudiada pels militars i diplomàtics occidentals, especialment els espanyols. Smith ens descriu i explica com la guerra total, la de voler derrotar l’enemic i torçar-ne la voluntat, ha canviat. Avui en dia la guerra “es fa enmig de la població”. L’objectiu real és modificar les intencions o almenys captar les voluntats de l’adversari i de la població que queda enmig de les operacions. Quina és la principal diferència? Que les forces militars ja no s’empren per liquidar una controvèrsia o disputa política, més aviat s’usen per establir les condicions necessàries perquè l’objectiu polític es pugui aconseguir; evidentment, no és el mateix. Les guerres de Rússia a Ucraïna, la d’Israel a Gaza, i les d’Armènia a  Nagorno Karabakh, i les cinquanta-sis restants encara actives donen la raó a aquest nou plantejament. Actualment vivim en un món ple d’enfrontaments i conflictes permanents, les guerres ja no són el que eren, són una altra cosa. Fins i tot la dicotomia entre la guerra i la pau, basada en pau/crisi/guerra/acord/pau, ha canviat. Els enfrontaments continus fan que els adversaris emprin totes les eines al seu abast –guerra híbrida– per ‘influenciar-se’ mútuament. Mentre evolucionen les ‘noves doctrines’, la població s’ha constituït en el nou camp de batalla. Uns peons valuosos al tauler d’escacs. 

Amb tot, cal dir que hi ha realitats o fets que no han canviat gaire; com per exemple, que les guerres continuen sense decidir-se al front de batalla, més aviat es liquiden o perpetuen als llunyans despatxos amb aire condicionat i homes amb corbates negres, encara que els soldats continuen amb la seva formació i missió, que no és altra que la de matar o treure d’enmig el contrincant o enemic. Sí que està evolucionant, i a marxes forçades, el paper hegemònic dels Estats Units. Alguns països emergents del sud, com l’Índia o la Xina, ja li parlen de tu a tu, i aquesta nova mirada anirà a més. Paradoxalment, ja no sabem si Israel obeeix o mana el seu soci preferent: els EUA. Parl del conflicte de Palestina-Gaza i d’Orient Pròxim en conjunt. Enmig, la sensació d’inseguretat o de núvols negres a l’horitzó augmenta a Europa, i la resposta clàssica, la de tota la vida, és la de tornar a rearmar-nos. Enganyosament pensam que d’aquesta manera ens salvarem. D’alguna manera i subtilment, amb aquest retornar a les armes, aconseguiran mantenir en bon funcionament el conglomerat de la indústria armamentista, especialment l’americana. Sense mantenir un rearmament continu, els EUA no poden sostenir de manera continuada en el temps una despesa militar de més d’un bilió de dòlars anuals. Vull dir que mantenir les dimensions i l’operativitat del seu exèrcit els resulta insuportable i inviable econòmicament.

D’ençà que ha començat l’any 2024, hem vist un enfrontament directe –de perfil baix– entre l’Iran i Israel. Ucraïna ha passat a un segon pla. El nou escenari de l’estret de Bab el-Mandeb ha entrat per la porta gran. Palestina continua sense solució, mentre la gent continua morint i sofrint. Israel no té una línia clara d’actuació amb relació a Hamàs, de fet ambdós bàndols són incapaços de resoldre les seves diferències, fa més 75 anys que es maten entre si. La UE sembla més un club de mercaders i banquers sense cap opció política exterior que sigui conjunta, convincent i real. Els americans, que són els que tenen el mànec de la paella –en teoria i de moment– no han mostrat voluntat d’aturar del tot la guerra. Sí que ho varen fer el 1956, de manera taxativa. Algunes petites accions i les paraules vessades han estat per quedar bé de cara a l’opinió pública. Ja veurem quin preu pagaran els demòcrates a les pròximes eleccions presidencials. El risc real que tenim al davant amb la guerra de Gaza, és el de –per enèsima vegada, tornar a tancar malament el conflicte. No oblidem, però, que la guerra ja no és la guerra i que res és el que sembla ser.