La guerra (justa) d’Apple contra Facebook
Un petit canvi, tècnicament senzill, en la darrera versió del sistema operatiu per a iPhone i iPad -l’iOS 14.5- ha acabat desencadenant una greu guerra entre dos colossos del cibermon: Apple i Facebook. El petit canvi no sols pot ser el principi de la fi del negoci de Facebook en la seva forma actual, també pot suposar la primera espurna d’una revolució, d’una bona revolució que, si s’obre pas, ens ha de fer més lliures.
Un cop instal·lat el sistema operatiu, el seu aparell li preguntarà si desitja que una determinada aplicació pugui rastrejar la seva activitat a internet o en altres aplicacions. I vostè podrà dir simplement no, que és el que, segons les enquestes, respondran el 80 per cent d’usuaris d’iPhones i iPads. I si vostè diu que no, les aplicacions no podran recollir dades sobre el que fa o deixa de fer quan està connectat. Això impedirà que aquestes dades es puguin agregar i utilitzar per, mitjançant tècniques de segmentació, crear els perfils que permeten als anunciants (inclosos els partits polítics) triar amb precisió a qui faran arribar la seva publicitat tot maximitzant-ne l’eficàcia. El gran venedor de dades és Facebook, a la qual pertany, entre altres companyies, Instagram, i que va facturar l’any passat pràcticament 86.000 milions de dòlars.
¿Quins són els arguments que Facebook repeteix per continuar deglutint les nostres dades personals? Bàsicament tres. Primer, que és justament perquè Facebook obté les dades de franc que podem utilitzar Facebook també de franc; una cosa, doncs, aniria per l’altra. Segon, que gràcies a les dades i l’afinada segmentació que fan possible, els anunciants ens poden oferir allò que realment ens fa falta en cada moment. Com que els anunciants saben qui som, què fem i què desitgem, el match entre client i producte o servei és molt més fàcil i ràpid. Tots hi guanyem. En tercer lloc, s’adverteix que no poder-se anunciar a Facebook com fan ara causarà un greu dany a les empreses, especialment, s’afegeix, a les pimes, que no es poden permetre grans dispendis en publicitat.
Com es pot apreciar, aquests arguments són purament instrumentals, i oculten el que realment està en joc, que no és altra cosa que un negoci oceànic, basat en la venda massiva de dades sobre les persones, fet que suposa desposseir-nos de la nostra privacitat i, sovint, també de la nostra intimitat. Colonitzar la nostra identitat. L’arquitectura de les aplicacions està dissenyada per aconseguir que aquesta operació extractiva es produeixi causant el mínim fregament, amb la màxima naturalitat i, ensems, fent farragós limitar-la.
Que algú pugui apoderar-se de la nostra privacitat i intimitat, de la nostra vida, no és una niciesa. Estem parlant d’aquelles àrees que ens són més pròpies i en què ningú no hauria de poder entrar alegrement, en què podem ser i hem de ser més lliures, on habita la nostra llibertat última. És on rau el nostre dret al reducte i el refugi. No és casualitat ni en va que tots els totalitarismes, actuals i passats, tant d’esquerres com de dretes, el primer que fan és assetjar la vida protegida de la gent i prendre’n el control.
És justament per la transcendència del que està en joc que m’inquieta que la decisió d’Apple l’hagi pres Apple i no alguna institució política. Certament, Facebook ha estat sotmesa a investigacions i ha hagut de pagar multes. Però fins ara ningú -cap govern o Parlament- no havia gosat fer el que sí que està fent Tim Cook, el màxim directiu d’Apple, un tipus sense el carisma de Steve Jobs, certament, però que té algunes coses molt clares.
Sembla que Cook i el seu equip van començar a rumiar sobre l’assumpte després que el 2018 es destapés l’escàndol de Cambridge Analytica, empresa que va traficar amb dades obtingudes a través de Facebook, dades que van acabar servint per ajudar Donald Trump a guanyar les eleccions de 2016. En temps de Steve Jobs, que mantenia una relació d’amistat amb Mark Zuckerberg, els de la poma veien l’activitat de Facebook com a complementària i separada de la seva. Amb el temps i l’arribada de Cook, les coses van girar-se com un mitjó.
No sé si el màxim directiu d’Apple pensa, com l’escriptor Karl Ove Knausgård -ho llegim en el darrer volum de La meva lluita -, que el fi últim d’empreses com Facebook no seria altre que fer negoci traficant amb els nostres somnis, però l’envit que ha llançat Apple té un gran valor. És un senyal lluminós, i un pas esperançador que hauria de portar la política, però també a cadascú de nosaltres, a reflexionar seriosament sobre la necessitat de salvaguardar pensaments i sentiments d’intrusos de qualsevol mena, especialment de comerciants o propagandistes delitosos dels nostres diners i la nostra voluntat.
