Guerra

Quan un s’apropa a la història de la Unió Europea sempre es fa èmfasi en la vella i trista rèmora de les guerres entre França i Alemanya, i de quina manera, amb la posada en comú de la producció de carbó i acer, es va mirar de frenar l’escalada competitiva en l’armament i, mitjançant un tractat internacional, instaurar un sistema de vigilància mútua. 

També s’ha dit moltes vegades que la Segona Guerra Mundial va ser fruit de no haver sabut gestionar bé la Primera, de fer signar a Alemanya un tractat de rendició abusiu, que va fer créixer el ressentiment nacional i va donar ales al feixisme. No sé si la Tercera Guerra Mundial pot derivar també de la Segona, en el sentit que el comunisme va tenir una mala i lenta derrota posterior davant de les democràcies occidentals, més per ofegament i humiliació materialista –amb el desencadenant del desastre de Txernòbil– que per victòria militar. Però el règim de Putin deriva també de tots els anys de guerra freda i d’una forma particular de nacionalisme mafiós, que deu tant a Stalin com a Hitler. 

A Europa ens fem un fart de dir que hem de lluitar contra el feixisme, però ara que, des de les institucions europees, se’ns va recordant que potser tocarà defensar la democràcia si Putin envaeix un país membre de l’OTAN, tot són queixes i escarafalls pacifistes. Ganes de mirar a una altra banda? No sé per quines raons no considerem Putin com un dels tirans més horribles de la història moderna, i un perill per al sempre incert equilibri global. Si torna Trump a la Casa Blanca, dono per fet que el putinisme se sentirà impune a Europa per fer alguna cosa més que seguir ocupant Ucraïna. Es vulgui o no, Rússia segueix funcionant com un vell imperi, i s’alimenta del que espolia no a través de la supremacia cultural i tecnològica, com ho fan els EUA, sinó a punta de pistola.

I què hem de fer? La guerra és una de les experiències més horroroses a les quals es pot enfrontar qualsevol ésser humà, però aquest coneixement no ha impedit a Putin envair un país, ni als ucraïnesos agafar les armes per defensar la seva llibertat. Talment com van fer els republicans durant la guerra civil espanyola, en defensa de la república contra el feixisme clerical de Franco. S’hi valia, llavors, fer proclames pacifistes? S’hauria aturat Franco i s’hauria rendit davant dels mocadors blancs i les demandes de diàleg? S’aturarà Putin? No hauria estat bé continuar la Segona Guerra Mundial a Europa i acabar amb la tirania franquista, l’any 1945? No ens hauríem estalviat trenta anys de dictadura, nosaltres? Però a quin preu en vides humanes? És clar que els nord-americans i anglesos ja estaven cansats de matar i de morir, i que certs problemes s’han de deixar en mans dels bàndols que s’enfronten. 

Però s’ha de fer el mateix, a Ucraïna? Mentrestant, la despesa militar dels estats membres no para de créixer, i és més elevada, almenys a Espanya, que la dedicada a la cultura: gairebé el 2% del PIB. I això deixant de banda l’ascens de la dreta populista, que sempre és prorussa, o de l’esquerra identitària, que és cegament pacifista i, per tant, –i com sempre–, fa de ximplet útil del tirà de torn.